PROJECT SCHEHEREZADE: d’agost 2015

Aleta està inspirada en un personatge real, l'esposa del propi Harold Foster, Helen una jove amb qui es va casar al 1915 i potser el motiu de que la petita reina de les Illes de la Boira sigui grega. El mestratge de l'autor, un cop més, vola molt per davant del que s'havia fet fins llavors en el món del còmic, donada la seva capacitat de crear un personatge femení com mai ho havia hagut abans ... i com molt poques vegades hi ha hagut després. Podem dir que molt poques dones han estat tan reals i complertes com Aleta, no es tant sols la seva bellesa, si no l’enginy, la delicadesa, la personalitat complerta de qui es sap responsable dels seus i assumeix per igual un país que una família. Lluitadora, resolutiva, forta i fràgil alhora és una dona que estima, i estima a lo gran.

Aleta no respon a l'estereotip de bellesa espectacular i de cap buit o guerrera i que és tan forta i salvatge, si no més, que un home. O la perversa bellesa malvada perdició de la condició masculina amb superpoders o sense, o la secretaria supeditada al mascle que tan be coneixem (Narda, Dale Arden, Diana Palmer, Daisy Mae, Dragon Lady, etc).

Aleta és menuda, amb un sentit de l’humor envejable. Generosa i molt racional confia alhora en el seu instint a més de fer-ne ús d'un tarannà assertiu en tot moment. Amb grans dots d’observació és alhora una gran estratega i intendent a la qual no li cauen els anells si del seu home es tracta ni deixa per això de gaudir dels petits luxes que amb el rang li acompanyen.

Tenint en compte que el personatge està contextualitzat en el segle V i dibuixat per Harold Forter a principis del segle XX, és un dels models de dona més agosarats i independents del que estem acostumats a gaudir en les històries tant èpiques i de fantasia com de qualsevol altre gènere de l’època.

En una sèrie de temàtica guerrera, per no parla del caire artúric on les dones eren adulteres (Ginebra) o bruixes malvades i perverses (Morgana) Harold Foster ens ofereix un ventall de dones ben diverses com Sombelene, Melody, la bruixa de la cova del Temps, la burlada Bernice, les intrigants Claris i Ingrid (ambdues víkings i totes dues, paradoxalment, morenes), la innocent Katwein i la gèlida Sigrid però totes dues de cor pur i noble, entre d’altres.

La història entre Val i Aleta comença entre la màgia, el romanticisme i la tragèdia. Podríem dir que d’una manera clàssica. Serà el context del propi Harold Foster el que el portarà a dur a terme una audaç opció: convertir la doneta menuda i rossa de rostre bell, fantasiós i odiat, adorat i temut, en un personatge de dona real, humana amb un pes propi i independent que li donarà la força i consistència a una narració que no serà ja més d’aventures si no que acabarà per esdevenir des d’una comèdia de costums fins a la més pura èpica. Constret per l'escassetat de paper, i tement que la planxa dominical dels diaris es reduís a dues tires i no tornés mai a recuperar la seva mida quan acabés la Segona Guerra Mundial, Foster es treu de la màniga una sèrie menor, El castell medieval, una sèrie d'anècdotes sobre la vida de dues famílies angleses (i on un dels protagonistes, el senyor del castell, ni tan sols té nom!), com a parapet per conservar la pàgina sencera als diaris on es publica Prince Valiant. El que podria convertir-se en un handicap, comptar el romanç sui generis entre Val i Aleta, es torna en gran troballa narrativa: les sis vinyetes escasses (de vegades cinc, de vegades fins a tres) on Foster fa avançar la seva trama cada setmana possibiliten explicar la ordalia al desert i les contínues peripècies d'una manera que impulsa a seguir llegint la història amb el cor en un puny.

Foster sap que en aquesta aventura s'està jugant el destí del seu personatge, i de manera molt intel·ligent arracona al protagonista masculí i, durant totes les pàgines en què segrestador i segrestada recorren el desert, és Aleta la que porta, literalment, les regnes de la història. Val està malalt, embogit, afeblit. I Aleta, sense perdre mai la calma, és la que s'espavila perquè tots dos sobrevisquin alhora que aconsegueix que els lectors comencem a admirar-la i a estimar-la. La tragèdia dóna pas a la comèdia, Aleta es revela com una dona intel·ligent, valenta, decidida ... i intrigant.

Foster s’allunya de tòpics, d'idees nyonyes i de infantilismes, descriu l’harem de Donardo, el seu intent de violació a Aleta, l'homosexualitat del seu delicat fill, a l’igual que després aborda l'adulteri entre Ginebra i Lancelot sense mitges tintes o mostra la depravació dels nobles parisencs. Hi ha una delicadesa infinita en l'escena en què Aleta confirma a Val, separats ambdós per la muralla, que segueix sent donzella: "El meu cor és teu només i per tu esperaré fins al final dels temps, el meu príncep!".

Trencant de nou barreres, Foster casa a Val i Aleta, i a partir de llavors la sèrie guanya en realisme domèstic, enaltint tant la vida a la parella com l'aventura èpica. Igual que en el retrat de la vida en els boscos, les trampes de caça, les construccions, els vaixells es nota que hi ha darrere una experiència viscuda i estimada, el matrimoni del príncep i la reina s'omple de sucoses anècdotes, baralles i reconciliacions, separacions i gestos de complicitat amorosos que sonen a reals perquè sens dubte van ser de veritat. Foster no és només un gran observador del seu entorn, sinó de l'ésser humà, i sens dubte Helen, la seva particular Aleta, era l'ésser humà que més a prop tenia.

Aleta proporcionarà moments humorístics i moments de pura èpica com la topada amb Ulfrun, l'arribada a Amèrica o la maternitat, on Foster mostrarà a Aleta més bella que mai, amb aquesta mirada de felicitat que només qui ha estat testimoni d'aquests ulls i aquest moment és capaç de retratar.

Mai hi va haver, en el còmic, una dona com Aleta, la reina de les illes de la Boira, la dels cabells rossos en què tan magistralment recreava el seu autor. Aleta, que sens dubte va impactar entre les altres dones del món dels còmics la mateixa impressió d'enveja i admiració que, entre les dames de Camelot, va provocar la seva arribada des del càlid sud de llums daurades, aigües blaves i somriures de deesses.

Jo us puc ben garantir que per a mi a estat un mirall i font d’inspiració. Vaig créixer entre les seves planes, em va mostrar que no calia esperar granotes encantades ni la blavor d’un príncep. Em va esperonar a creure que tota dona era una Aleta, polièdrica i guerrera. Els anys m’han mostrat que curiosament qui millor va saber reflectir aquesta dona era un home, però un home profundament enamorat d’ella.

Potser per això mateix em vaig trobar essent una narradora d’històries a cau d’orella, davant d’una foguera, com una nova Scheherezade, per a que ningú oblides les dones polièdriques com elles.