LA DONA D'ETERNES FLORS ALS CABELLS

Els birmans li van posar el sobrenom de "Mare Suu", a la dona de setanta anys que el diumenge 29 de gener va votar per segona vegada al seu propi país. Vestida de vermell, el color del seu partit, amb les tradicionals flors als cabells, Aung San Suu Kyi va ser aclamada pels simpatitzants amb la paraula "victòria".

La seva figura menuda, de somriure ampli i flors als cabells -tradició mil·lenària entre les dones birmanes- amaga una voluntat d'acer, que un dels règims més repressius del món no ha aconseguit doblegar. És el símbol de les ànsies de llibertat i democràcia del poble birmà i la icona mundial de la resistència civil. 

Filla del general Aung San, l'heroi de la independència de Birmània, res feia preveure que Suu Kyi es convertiria en la Mandela d'Àsia. Potser ni tan sols ella ho va imaginar quan va decidir el 1988 deixar el seu marit i els seus dos fills menors a Londres per tornar a Rangun a tenir cura de la seva mare moribunda. Suu Kyi mai va tornar a sortir de la seva pàtria i durant gairebé tots aquests anys la seva casa ha estat la seva presó.

Aung San Suu Kyi va néixer el 19 de juny de 1945 a Yangon, Myanmar, un país tradicionalment conegut com Birmània. El seu pare, exprimer ministre de facto de Birmània britànica, Aung San va ser assassinat al costat d'altres coreligionaris per un comando format per quatre persones el 19 de juliol de 1947, uns mesos després que la seva coalició (AFPL) guanyés per majoria les eleccions que es van celebrar a l'abril d'aquest any, abans d'accedir a la independència que es va declarar l'any següent en 1948. Suu Kyi tenia dos anys. És la menor de tres germans. El més gran, Aung San Oo, viu als Estats Units, és enginyer i va renunciar a la nacionalitat birmana. No s'accepta la doble nacionalitat a Myanmar. El mitjà, Aung San Lin, va morir ofegat en un estany davant de casa quan tenia cinc anys. La casa de Tower Line, que ara és el Museu Aung San. Això va succeir poc després de l'assassinat del seu pare. Després d'aquests fets, el govern els va cedir la casa del llac Inya a canvi de la seva, que van convertir en museu.

Suu Kyi va viure a Rangun la seva infància i primera adolescència. Va acudir a escoles cristianes, encara que eren budistes, de fet ella es declara seguidora de la doctrina theravada. En 1960, quan tenia 15 anys, la seva mare, Daw Khin Kyi, va ser nomenada ambaixadora de Birmània a l'Índia. Suu va acompanyar a la seva mare a Nova Delhi. Allí va viure quatre anys, relacionant-se amb l'elit diplomàtica i amb els fills dels grans polítics indis. Després, Suu es traslladà al Regne Unit per estudiar a la Universitat d'Oxford, on es graduà i conegué al seu futur marit, Michel Aris (que tenia un germà bessó), un especialista en cultura tibetana i en budisme. S'enamoraren i portant un festeig a distància: ell al Tibet i ella a Oxford, Algèria, França i Nova York (va estar tres anys treballant a l'ONU, quan el birmà U Thant era el seu secretari general). En una visita d'Aris a Nova York es van comprometre. Mantenint la seva relació a força de cartes, gràcies a elles es coneix com pensava Suu en aquella època. Li preocupava molt casar-se amb un estranger, esdevenir una bogadaw. Sabia que s'exposava al rebuig dels birmans. Tenia raó en pensar així. Els generals i els seus enemics polítics han acusat Suu en reiterats ocasions de no tenir fills purs birmans (ni tan sols tenen la nacionalitat, han conservat la britànica). De passada, també han dit d'ella que és una noia de calendari d'Occident, drogoaddicta i prostituta. No s'han privat de res a insultar-la. 

Es varen casar al 1972, i tenir als seus fills: Alexander i Kimen en1973 i 1977. Suu es converteix en mestressa de casa fins a 1988, encara que els donarà temps a viatjar a Butan, on viuran dos anys, i més tard ella passaria una temporada a Tòquio gràcies a una beca. Allà va poder estudiar els passos que havia donat el seu pare en les seves relacions amb els japonesos, i viatgen a l'Índia de nou. En l'estiu de 1987 van tornar a Oxford.

L'últim dia de març de 1988, els nens ja al llit, el matrimoni estava llegint quan va sonar el telèfon. Suu va contestar, va penjar i es va posar a fer la maleta. Una trucada des de Yangon l'avisava que la seva mare havia patit un vessament cerebral. Va viatjar a Rangun per tenir cura de la seva mare.

Va coincidir aquest viatge amb l'anomenat moviment 8888 (8 d'agost de 1988), en què es va produir un important moviment de protesta que a punt va estar d'acabar amb la dictadura militar. De fet, el general Ne Win es va retirar de la primera línia política, però els militars van seguir en el poder a força de sang i foc. Si no arriba a estar a Rangun en aquests moments, el més probable és que Suu Kyi hagués seguit la seva vida al Regne Unit igual que el seu germà gran ho ha fet als Estats Units. Però aquests esdeveniments li van canviar la vida. Diversos líders del moviment van convèncer Suu perquè s'unís a ells, va parlar davant una multitud al peu de la pagoda Swegadon. No li podia sentir gairebé ningú, però tots van sentir que era un dia singular. A partir d'aquest moment va canviar la seva vida. Va assumir el paper de filla del seu pare que no ha abandonat fins al dia d'avui. Els seus fills van patir per això, ella ha patit per això, el seu marit (que va morir el 1997 sense poder tornar a veure-la), també.

El bany de sang va forçar un va canviar en l'alt comandament militar.Una nova Junta es va posar al capdavant del país aquest mateix setembre i es va comprometre a celebrar eleccions lliures. Entre els gairebé 200 partits polítics que es van registrar, es trobava la Lliga Nacional per la Democràcia (LND) i al capdavant d'aquesta es va col·locar Aung San Suu Kyi i va posar en marxa un moviment no violent cap a l'assoliment de la democràcia i els drets humans. Els militars no van trigar a adonar-se que la líder de la LND pesava molt més que els escassos 48 quilos del seu cos. La Junta s'enfrontava a un gegant que encarnava l'esperança d'un poble maltractat, però no enfonsat.

"Continuarem amb els nostres esforços per portar la democràcia a Birmània sota totes les circumstàncies. No cal oblidar que a Sud-àfrica, el Congrés Nacional Africà va ser declarat una organització il·legal durant dècades", va declarar per insuflar ànims als seus perseguits seguidors. Nelson Mandela va romandre 27 anys a la presó però va aconseguir acabar amb el apartheid, Suu Kyi està convençuda que Birmània serà algun dia lliure i democràtica. La seva defensa a ultrança de la no violència li va valer el reconeixement internacional. Als prestigiosos premis Rafto i Sakhàrov va succeir, el 1991, el Nobel de la Pau. Amnistia Internacional, mentrestant, ja havia reconegut com a presonera de consciència a aquesta dona d'aspecte suau i tremp de ferro.

La pressió internacional va portar a la Junta, al juliol de 1995, a ordenar la fi de l'arrest domiciliari, però la resolució de Suu Kyi de recolzar-se en la no violència per enderrocar als militars era més ferma que mai. La dissident va recórrer el país i va encoratjar manifestacions i campanyes de desobediència civil per exigir la posada en marxa del Parlament democràticament elegit i l'alliberament dels centenars de presos polítics empresonats. A l'any següent la porta de casa va tornar a tancar-se amb ella dins i els militars fora.

Diu Suu Kyi que la seva "inspiració i la seva força" procedeixen de les gents que pateixen en silenci sense els altaveus dels mitjans de comunicació: "No hi ha res que pugui comparar-se amb el valor de les gents normals els noms són desconeguts i els sacrificis passen inadvertits ", afirma en un dels molts textos -cartes i llibres- escrits en els seus anys de tancament.

L'últim període de llibertat d'Aung San Suu Kyi va ser entre maig de 2002 i juny de 2003. La por de la Junta al fet que la líder de l'oposició encapçali una revolució pacífica que posi fi al règim militar va portar als militars a fer oïdes sordes a totes les demandes de clemència presentades en les últimes setmanes per la comunitat internacional. Des dels governs al Parlament Europeu, passant per un grup de senadores nord-americans al qual es va unir Laura Bush, van exigir l'alliberament de la dissident, encara que eren pocs els que confiaven en la seva magnanimitat.

A l'agost del 2009, però, Suu Kyi va anar a judici, i va ser declarada culpable i condemnada a tres anys de presó.La condemna va ser reduïda a 18 mesos, però, i se li va permetre que fos com una continuació del seu arrest domiciliari. Tan dins de Myanmar com a la comunitat internacional es va creure que era una maniobra per evitar que Suu Kyi participés en les eleccions de parlamentaris de diversos partits programades per a l'any següent (la primera des de 1990). Aquests temors es van fer realitat quan es va aprovar una sèrie de noves lleis electorals al març de 2010: Una llei prohibeix a criminals convictes i als casats amb estrangers  participar en les eleccions.

En suport de Suu Kyi, la NLD es va negar a tornar a registrar el partit sota la nova normativa establerta  i es va dissoldre. Els partits del govern van córrer pràcticament sense oposició en les eleccions de 2010 i fàcilment van guanyar una gran majoria dels escons legislatius, amb càrrecs de frau. Suu Kyi va ser alliberada del seu arrest domiciliari sis dies després de l'elecció.

Al novembre de 2011, la LND va anunciar que anava a tornar a registrar-se com partit polític, i al gener de 2012, Suu Kyi formalment va presentar-se per optar a un seient al parlament. L'1 d'abril de 2012, després d'una campanya extenuant i esgotadora, la LND va anunciar que Suu Kyi havia guanyat la seva elecció. Un programa de notícies en MRTV estatal va confirmar la seva victòria, i el 2 de maig de 2012, Suu Kyi va fer el seu jurament i va assumir el càrrec.

Amb Suu Kyi després d'haver guanyat la reelecció com a líder del seu partit en 2013, de nou el país va celebrar eleccions parlamentàries el 8 de novembre de 2015, en el que ha estat vist com el procés de votació més oberta en dècades. Menys d'una setmana després, el 13 de novembre, la LND va ser oficialment capaç de declarar la victòria, guanyant 378 seients fins ara en un parlament de 664 seients. El partit serà per tant capaç de seleccionar el pròxim president i un dels dos vicepresidents. Els observadors externs són cautelosament optimistes, citant la capacitat de l'exèrcit per ser encara una gran influència en la política del país a causa de les estipulacions constitucionals.  

Per primera vegada després de 25 anys, els birmans han participat massivament en eleccions lliures. Des del dilluns 9 de novembre al matí, la Lliga Nacional per a la Democràcia (LDN), de la carismàtica opositora a l'actual règim militar birmà i premi Nobel de la Pau 1991, Aung San Suu Kyi, va anunciar una victòria aclaparadora, afirmant haver obtingut més de 70% dels escons a tot el país. 

Són metges, poetes, mestres, agricultors, pescadors. Molts són nous en política, i han hagut de rebre classes intensives de dret i de dret constitucional a petició del seu líder, Aung San Suu Kyi .

Per als nous diputats birmans que van assumir els seus càrrecs aquest divendres 29 de gener del 2016 al matí ha estat un dia històric, que la Lliga Nacional per la Democràcia encapçalada per la Nobel de la pau porta esperant 25 anys.

El dijous 28 el president Thein Sein, elegit al febrer de 2011 en unes eleccions titllades de "farsa" per l'oposició i per occident, es va acomiadar dels diputats tot i que seguirà en el càrrec fins al març.

Encara que va ser designat per la autodisolta Junta militar , la presidència de Thein Sein, va marcar l'obertura del país. Un canvi que va permetre la celebració de les històriques eleccions de novembre de 2015, les primeres lliures al país després de mig segle de dictadura. Els comicis van estar marcats per l'aclaparadora victòria del partit d'Aung San Suu Kyi, que es va fer amb la majoria absoluta al Parlament. Aquest dia, els birmans van celebrar amb magnificència el triomf de la Dama de Rangun.

La Carta Magna prohibeix l'accés a la presidència a les persones amb fills nascuts a l'estranger. Si aconsegueix que es modifiqui i arriba a la direcció de l'Estat, l'espera un treball monumental per encarrilar el país.

L'antiga Birmània és una de les nacions més pobres de la regió i té importants dèficits en sectors elementals com l'educació i la sanitat, encara queda una llarga lluita que de ben segur serà capaç d'enfrontar i dur a bon terme.

Amb els cabells recollits i sempre amb un arranjament de flors, ben col·locat i combinat. Com el que les dones birmanes llueixen en les grans ocasions; Suu Kyi, ho fa tots els dies. És la rúbrica del seu estil i a més és un símbol per a ella, és la manera que té de dir i no oblidar la violència que ha patit la seva família i el seu país.

PUBLICAT:

http://www.sarasuati.com/la-dona-deternes-flors-als-cabells/

ELLES, LES OBLIDADES: JOANA D'ARC

El 30 de maig de 1431 moria Joana d'Arc. La donzella d'Orleans, heroïna nacional i santa patrona de França, havia unit el país en un moment crític i havia donat un gir decisiu a la guerra dels Cent Anys. Després de convèncer el rei Carles VII que tenia la missió divina de salvar França, Joana d'Arc va ser acusada de bruixeria i heretgia per un tribunal eclesiàstic i cremada a la plaça del mercat vell de Rouen. 

S’explica que tenia tretze anys quan va començar a sentir les primeres veus. Primer la de sant Miquel, protector del reialme de França. Després les de santa Caterina d’Alexandria i santa Margarida d’Antioquia. Sembla que les veus la instaven, dues o tres vegades per setmana, a presentar-se davant del delfí Carles —futur Carles VII— i comunicar-li que ella —una jove procedent d’una família humil i religiosa de Domrémy— era capaç d’aixecar el setge d’Orleans, un punt estratègic per fer-se amb el domini de les terres del Loira.

Per entendre el missatge de les veus, abans cal entendre el context polític del moment. I és que la França on va néixer i créixer Joana d’Arc, a la primeria del segle XV, era un vesper de tensions. A les hostilitats entre els autòctons i els anglesos invasors, s’hi afegia la divisió dels primers en faccions: armanyaguesos (al voltant del delfí Carles) i borgonyons (que feien pinya al voltant de Felip, germà del desaparegut duc de Borgonya). Un vesper que va generar un rosari de lluites i treves que els historiadors agrupen en la guerra dels Cent Anys i que va fer avançar i recular les zones d’influència de les diverses faccions per la força de les armes i aliances. En el moment en què Joana va començar a sentir les veus, Orleans —el bastió més important que restava al feble delfí Carles— estava assetjat pels anglesos.

Quan Joana va visitar el cap de les tropes armanyagueses, Robert de Baudricourt, al nord de Domrémy, per explicar-li la missió que li profetitzaven les veus, el comandant va enviar-la educadament a casa. Joana, però, va tenir temps de fer una predicció secreta sobre el devenir immediat de la guerra a Baudricourt. Un any més tard, quan la jove va reiterar la seva petició d’entrevistar-se amb Carles, el militar la va recordar i, vist que la predicció s’havia complert, ja no l’envià a casa. Al contrari, li va oferir una escorta de sis homes per anar a Chinon, la ciutat on residia el delfí, i una carta de presentació.

Va ser per fer el viatge fins a Chinon que Joana va decidir adoptar, també per ordre de Déu, una vestimenta masculina. Una sàvia mesura, tenint en compte que havien de passar per diverses viles clarament hostils a la causa del delfí i que la llegenda d’una dona que el volia salvar ja havia començat a circular. La discreció i la prudència li van permetre arribar sense entrebancs al santuari cavaller de Santa Caterina de Fierbois, prop de Chinon. Des d’allí, Joana va enviar una carta a Carles demanant-li audiència. Va esperar-ne la resposta tot resant. La contesta no va trigar a arribar. La recomanació de Baudricourt havia fet efecte. Però el delfí, prudent, volia posar a prova aquella noieta que invocava veus i consells divins. Si volia alguna cosa, s’ho havia de guanyar. I va decidir muntar una petita pantomima. Joana, però, no va caure en la trampa.

Quan la jove va entrar a Chinon, va apropar-se tot rient a qui ocupava el setial del futur Carles VII i li va dir: “Vós sou un bon home, però no aquell a qui vinc a veure”. Tot seguit, va acostar-se al delfí, disfressat per passar desapercebut entre els cortesans, es va agenollar al seu davant i li va besar la mà. Després, va aixecar-se, va acostar la boca a l’oïda de Carles i va murmurar-li unes paraules que farien prou efecte perquè, amb la cara transmutada, el delfí se l’endugués a una altra sala per parlar-hi una estona. La segona part de la revàlida va consistir en tres setmanes d’interrogatoris, durant les quals teòlegs, advocats i altres membres influents de la cort li posaren paranys dels quals ella va escapolir-se amb habilitat. Com quan li van preguntar en quin idioma li parlaven les veus i va respondre que en un de millor del que parlava l’interrogador. També el seu presumpte analfabetisme va ser posat en relleu. Sobre això, Joana va dir: “No sé distingir la A de la B, però Déu m’envia per a una altra tasca: trencar el setge d’Orleans”. 

Probablement el que més va impressionar els cortesans va ser quan Carles va oferir-li una espasa i ella la va rebutjar adduint que les veus li havien anunciat que rere l’altar del monestir de Santa Caterina de Fierbois n’hi havia una d’enterrada. Els emissaris van trobar-la. La crònica dels fets explica que l’arma estava completament rovellada, però que quan Joana va prendre-la, va brillar. Després d’aquest episodi, la donzella va marxar de Chinon en direcció a Orleans amb el grau de capitana, amb quatre mil homes a les seves ordres, i dos oficials per a la seva protecció.

Orleans s’anava debilitant dia rere dia. La pressió de l’aliança angloborgonyona començava a ser insostenible. I aleshores va arribar el miracle. Una tropa de quatre mil homes capitanejada per una jove amb una armadura que li havia regalat el delfí i un estendard blanc brodat amb els noms de Josep i Maria. Una tropa que aixecava la moral dels soldats i que aconseguia reforços per allà on passava, i que va aconseguir que el cap suprem de les tropes que defensaven la ciutat, Jean d’Orleans, conegut com el bastard, seguís el seu consell: atacar els anglesos pel flanc més difícil i més inesperat.

Ella va decidir convertir una escaramussa a l’extrem sud del pont que travessava el Loira, en un atac que va capgirar completament la situació. Just després de fer embarcar un contingent important de tropes cap a l’altre costat del riu, un canvi tan inesperat com miraculós de la direcció del vent, els va permetre obrir-se pas fins a la ciutat. La truita s’havia girat. Els assetjadors, aleshores tancats i aïllats en les fortificacions que envoltaven Orleans, van esdevenir els assetjats.

L’atac definitiu a una d’aquestes fortificacions, com tots fet a base d’escales i sota una pluja de fletxes, va dur Joana a la llegenda. Després de resar, es va incorporar a l’atac fent costat als seus homes. En intentar grimpar per una escala, però, va ser ferida per un arquer. Això va provocar la reacció irada de la seva tropa que, l’endemà, acabaria la feina. No va ser aquest l’únic cop en què Joana va ser tocada. Durant la recuperació posterior de la resta de places fortificades al llarg del Loira, en concret a Jargeau, s’explica que una pedra va colpejar el casc de la noia i la va fer caure a terra. Ella va aixecar-se ràpidament i va enarborar l’estendard, provocant l’entusiasme dels seus soldats que, literalment, van arrasar l’enemic. Segons declararia ella després: “Jo només em limitava a encoratjar les tropes. Mai no vaig matar un home”. Per això portava l’estendard, per no haver d’emprar l’espasa.

Un cop alliberat Orleans i altres places fortes de la riba del Loira —Patay va ser la darrera, amb una batalla que va marcar la rendició definitiva dels anglesos—, s’explica que Joana va tornar a sentir les veus. En aquesta ocasió, li van manar que propiciés la coronació del delfí com a rei de França a la catedral de Reims, el lloc de consagració oficial dels monarques. El principal obstacle era que aquesta vila, com bona part del camí que hi duia, estava en poder dels borgonyons. Malgrat això, Joana va convèncer el delfí d’emprendre la chevauchée (cavalcada).

Per sort, la fama dels soldats armanyaguesos, en especial els de les tropes de Joana, els precedia i fins a Troyes, al nord-est de França, cap de les poblacions no va gosar oferir la més mínima resistència. Però Troyes, igual que Orleans, tenia una importància estratègica i al delfí se li presentaren dues opcions: posar en setge la ciutat i després seguir fins a Reims, tal com aconsellaven les veus de Joana, o canviar d’estratègia, com li recomanaven els nobles. En aquell moment, a causa de la influència que la joveneta tenia sobre el delfí, la noblesa havia perdut poder i començava a veure la donzella d’Orleans com una amenaça. A les portes de Troyes, l’entorn més pròxim del delfí encara van intentar convèncer-lo d’endur-se els exèrcits armanyaguesos cap a Normandia a lluitar contra els anglesos i posposar la coronació a Reims. Joana, però, estava convençuda que la coronació era imprescindible per fer davallar l’autoritat, el suport i el poder de l’aliança angloborgonyona. 

Després d’uns dies d’indecisió, al llarg dels quals la ciutat es dividia entre els que estaven disposats a aguantar i els qui tremolaven davant de l’arribada de l’Exèrcit reial i les dures conseqüències d’un possible setge, l’encara delfí va optar per fer cas a Joana. Va comunicar a Troyes les seves intencions i els borgonyons, tot i no rendir-se, van permetre que el futur rei entrés a la vila sense presentar batalla. Després de superar el darrer escull, el camí cap a Reims era lliure. La ciutat esperava ansiosa la comitiva reial per sotmetre’s al nou monarca i preparar les fastuoses cerimònies de la coronació. El delfí, finalment, seria coronat rei. Carles passava a ser Carles VII de la mà d’una noieta anomenada Joana.

Amb la coronació de Reims, en teoria la donzella d’Orleans havia acabat la missió que li anunciaven les veus. Però era clar que només amb París en mans dels armanyaguesos, Carles VII podria exercir veritablement de rei de França. Per això, Joana va marxar cap a la capital amb les seves tropes. La paradoxa va ser que, mentre la jove decidia atacar París, el rei s’inclinava per posar fre a la campanya militar i intentar acostar posicions amb els borgonyons. Considerava que per legitimar el seu poder necessitava harmonitzar les relacions amb els nobles i signar la pau amb els borgonyons, i així afrontar amb més força l’expulsió definitiva dels anglesos del seu reialme. Optar per la via del pactisme significava, però, que Joana li feia nosa.

Probablement, les veus en cap moment havien advertit la donzella que el rei l’acabaria marginant i negant-li el pa i la sal en les futures campanyes, ni que insistiria a retirar-la en un convent, ni que els seus homes farien circular el rumor que l’únic que buscava Joana era enriquir-se. Tampoc no li deurien haver advertit que seria capturada pels anglesos a la vila de Compiègne i que Carles VII, probablement assessorat per la noblesa, es desentendria del seu alliberament.

Jeanne d'Arc est interrogée par le cardinal de Winchester dans sa prison, 

(1824) de Paul Delaroche al Musée des Beaux-Arts de Rouen

Abandonada, doncs, pel rei que havia enaltit, Joana va acabar el seu particular tour de France la nit de Nadal del 1340, a la presó de Rouen. Allà va passar a mans de la Inquisició, i més concretament sota la tutela del bisbe de Beauvais, Pierre Cauchon. Privada d’escorta, la donzella es va veure contínuament assetjada pels vigilants. Altres maneres d’humiliar-la van ser l’examen mèdic de la testadora Anna Bavon per certificar-ne la seva virginitat o les preguntes insidioses que buscaven dur-la cap a un únic destí: la mort. A les autoritats eclesiàstiques les exasperava aquesta joveneta que afirmava ser una enviada de Déu, la titllaven d’apòstata per haver-se tallat el cabell i haver-se vestit d’home, i la consideraven un personatge perillós que es regia per forces ocultes, en referència a les veus. La donzella sabia que tenia mala peça al teler, però així i tot suportava estoicament els interrogatoris i replicava amb duresa quan ho trobava convenient. El bisbe Cauchon no es donaria per vençut fins que la veiés consumir-se a la foguera.

Això succeiria el 30 de maig del 1431 a la plaça del vell mercat de Rouen. Davant d’uns milers de persones, Joana, tota vestida de blanc, es va haver de sentir un sarcàstic: “Vés en pau. L’Església ja no et pot protegir més”. Mentre anava de camí cap a la pira, la donzella va demanar poder veure una creu mentre el foc la cremés. Tothom semblava tenir pressa per acabar. Un crit anònim de: “Sacerdot! Ens deixaràs acabar la feina abans de l’hora de sopar?” va precipitar encara més els fets. El foc va consumir el cos de la donzella d’Orleans que, amb un darrer crit de “Jesús”, va entrar en la llegenda. 

Amb aquesta sentència, l’Església es va treure de sobre una heretge incòmoda. Els anglesos, per la seva banda, també van respirar tranquils. Havien consumat la seva venjança sobre una noieta de dinou anys que els havia fet perdre la primera possibilitat de construir un imperi. 

Malgrat el trist final de Joana, els seus objectius es van complir. Carles VII va aconseguir sis anys més tard entrar a París després d’una de les treves amb els rivals borgonyons que li van permetre signar el tractat d’Arràs que unificava els dos regnes per poder foragitar els britànics del continent. Seria aleshores quan el rei francès promouria la revisió del procés contra Joana. Era de justícia. Segurament influït pel tarannà de la donzella, Carles VII va fer un gir radical a les seves forces armades, deixant de dependre dels seus senyors feudals i creant un exèrcit propi i permanent. Una mesura que, al final, resultaria clau per consolidar primer França com a estat i després la monarquia absoluta.

UN DECÀLEG DE MISTERIS:

I. Data de naixement. Deduïda a partir de les seves declaracions en el procés i obtinguda per resta matemàtica a partir de frases com “fa x anys, quan en tenia tretze”. Per això, segons el text triat, la data balla entre el 1407 i el 1412.

II. Nom. Aquí tot hauria de ser més clar. Doncs no. Ella repeteix durant el seu procés que al poble li deien Jehannette i a França Jehanne. No diu res dels seus cognoms. Hi ha qui especula que pugui ser adoptada. Un altre dels rumor que corre és que sigui filla de Lluís d’Orleans, el germà assassinat del delfí Carles VII. 

III. Veus. Declara haver-les començat a sentir als tretze anys. Mèdicament, podria atribuir-se a al·lucinacions, a algun tipus d’esquizofrènia o a problemes mentals. També es pot imputar a algun tipus d’obsessió causada per l’entorn religiós de la seva família i l’assistència regular a misses. Sembla descartable que mentís. L’enigma per descobrir continua sent l’acompliment dels pronòstics.

IV. Vestit. Aquí sembla no haver-hi massa misteri. La raó era aparentment pràctica: posar dificultats a una possible violació, tant en el camí fins a Chinon com una vegada a la presó de Rouen.

V. Espasa. Segons la llegenda, quan el delfí mana fer-li l’armadura, li ofereix una espasa que ella rebutja. Diu que darrere l’altar del monestir de Santa Caterina de Fierbois n’hi ha una enterrada. Els emissaris la troben completament rovellada, però, quan ella l’agafa, esdevé nova i brillant. Es trencarà en la seva darrera victòria i Joana perdrà la bona sort. 

VI. Intel·ligència. Misteriosa perquè hom coincideix en la “manca de lletres”. Els seus documents estan signats amb una creu. Tot i això, és remarcalbe la seva habilitat estratègica i dialèctica.

VII. Premonicions. Un exemple: quan la recullen ferida per darrer cop, ella diu que les veus ja l’han avisada, i li han dit, a més, que no serà res greu.

VIII. Execució. Alguns presents afirmen haver vist Jesús a la plaça enduent-se l’ànima de Joana. D’altres, que aquesta sortí del cos en forma de colom. Fins i tot juren haver vist, en el darrer moment, entre el fum, la suplantació per un cadàver. Tot i que hi ha qui jura que els soldats van reclamar veure la morta, òbviament carbonitzada, abans que la llencessin al Sena.

IX. Relíquies. Un bocal amb bocins d’os amb un tros de roba apareix en una farmàcia de París el 1867 i permet a l’arquebisbat de Tours promoure la beatificació, convençuts que es tracta de les restes de Joana. El 2007, un estudi científic de Philippe Charlier permet associar-les a una mòmia egípcia, i explica, a més, que l’os de gat que les acompanya no prové del que els botxins cremaven viu a la pira de les bruixes, sinó d’un embalsamament.

X. Resurrecció. Diverses dones pretenen ser, els anys posteriors, Joana. Cinc anys més tard, apareix la més famosa: Jeanne des Armoises. Serà reconeguda pels germans de Joana i declararà ser filla de Lluís d’Orleans. Però una audiència amb el mateix Carles VII, a qui no pot repetir allò que li digué en privat, posa fi a la suposada farsa.

(...)

Va ser després de la signatura del tractat d’Arràs, amb els anglesos reclosos a Calais, quan Carles VII va decidir promoure la revisió del procés contra Joana, segurament amb ganes de mostrar-se més francès que ningú i per desmentir les crítiques que l’acusaven de passivitat interessada. Posteriorment, el papa Calixt III, com a màxima autoritat eclesiàstica, puig que el procés havia estat religiós, va encetar-ne la revisió el 1455. Poc més d’un any per constatar les irregularitats dels inquisidors i rehabilitar la donzella d’Orleans el 7 de juliol del 1456, quan ella hauria tingut just quaranta-quatre anys.

Més hagué d’esperar Joana —coneguda com Joana d’Arc des del 1576 gràcies a un poema anònim que la batejà— per veure proclamada la seva santedat. En concret, fins a la primeria del segle XX, quan el papa Pius X la va beatificar el 18 d’abril del 1909, basant-se en un miracle tan poc convencional com haver “salvat França”. A partir d’aleshores, els reconeixements li van ploure. El 1920 va ser canonitzada per Benet XV i el 1922 França va triar-la com a patrona nacional.

FONT:

'Joana d’Arc, l’heroïna d’Orleans' publicat al número 76 de la revista SÀPIENS

BIBLIOGRAFIA:

• BORDONOVE, Georges. Jeanne d'Arc et la Guerre de Cent ans (en anglès). Pygmalion/Gérard Watelet, 1994, p. 91. ISBN 2857044364.

• COLLIER, Martin. Changing Times 1066-1500 . Heinemann, 2003, p. 36.ISBN 0435313347.

• CURRY, Anne. The Hundred Years' War 1337-1453 Taylor & Francis, 2003. ISBN 0203487338.

• PERNOUD, Regine; CLIN, Marie-Veronique. Joan of Arc: Her Story Palgrave Macmillan, 1999. ISBN 0312227302.

• HENRY, Jean François. L'Unique et vraie Jeanne d'Arc (en anglès). Nouvelles éditions latines, 1965, p. 184.

VEURE TAMBÉ:

http://reflexionsdesdetrantor.blogspot.com.es/2016/01/les-reliquies-de-joana-darc-una-analisi.html

PUBLICAT:

http://www.sarasuati.com/les-reliquies-de-joana-darc-una-analisi-multidisciplinar-forense/

ELLES, LES OBLIDADES: RITA LEVI-MONTALCINI

RITA LEVI-MONTALCINI  

(Torí, 22 d'abril de 1909 - Roma, 30 de desembre de 2012)

Fa tres anys de la mort als 103 anys, com si s'hagués quedat adormida després de dinar, i fins a la seva mort encara tenia una ment curiosa i lúcida. Ha estat un dels personatges contemporanis més excel·lents: Rita Levi-Montalcini, premi Nobel de Medicina, neurocientífica, que va residir molts anys a Estats Units, on va realitzar bona part de la seva tasca investigadora. Nascuda a Torí, el 1909, la seva germana bessona, Paola, va morir l'any 2000. 

D'origen jueu sefardita, sempre va ser "lliure i responsable", com defineix la Unesco a les persones educades, i va actuar en virtut de les seves pròpies decisions. El seu pare, Adamo Levi, ben dotat per les matemàtiques, era de professió enginyer elèctric i la seva mare, Adele Montalcini, pintora amb gran talent. Va treballar en un forn per pagar-se els estudis fins a 1929, malgrat la seva al·lèrgia al llevat. Fent cas omís a les exigències paternes de no estudiar i de ser en canvi bona mare i esposa, en 1930 es va matricular a la Facultat de Medicina de Torí. Es va graduar amb la màxima qualificació (Summa cum laude) el 1936. En els següents tres anys es va especialitzar en Neurologia i Psiquiatria. Va treballar com a ajudant del famós històleg italià Giuseppe Levi fins que en 1938 Benito Mussolini va publicar el Manifest per la Difesa della Razza, que prohibia a tota persona jueva accedir a alguna carrera acadèmica o professional. 

En el transcurs de la Segona Guerra Mundial, va muntar un laboratori al dormitori de la seva pròpia llar, on estudiava el creixement de les fibres nervioses en embrions de pollastre, el que li va servir com a base per a futures investigacions. Essent expulsada el 1943 de la Universitat de Torí a conseqüència de les lleis antisemites suportant les amenaces i envits del fascio. Llavors es va traslladar a Florència i allí va viure clandestinament, alhora que va muntar una petita unitat de recerca a casa, ajudada per alguns col·legues. En 1945, en acabar la guerra, va tornar a Torí amb la seva família i va tornar a recuperar les seves posicions acadèmiques a la Universitat.

El 1947 es va traslladar a la Universitat Washington de Saint Louis, Missouri, després d'una invitació del bioquímic i zoòleg Viktor Hamburger, per investigar els factors de creixement del teixit nerviós en l'embrió de pollastre. Els resultats d'aquesta investigació van ser tan bons que Rita va haver de posposar el seu retorn a Itàlia i va romandre als Estats Units fins a 1969. Allí va conèixer i va col·laborar amb Stanley Cohen, i allà va descobrir l'existència d'un factor de creixement nerviós (NFG), una molècula requerida per al creixement i desenvolupament del sistema nerviós sensorial i simpàtic dels vertebrats.

Per demostrar la seva existència va trasplantar cèl·lules tumorals de ratolí a embrions de pollastre i va demostrar que aquestes induïen el desenvolupament dels nervis simpàtics. Rita va observar que el tumor causava un creixement cel·lular similar al que tenia lloc en cultius de teixit nerviós viu al laboratori. Posteriorment Cohen va poder aïllar aquest factor de creixement i va demostrar la seva naturalesa proteica.

El 1956, Rita va prendre el lloc de professor associat i el 1958 ja era professor titular de la Universitat de Saint Louis, càrrec que va ocupar fins a la seva jubilació el 1977. El 1962 va establir una unitat d'investigació a Roma i des de 1969 fins a 1978 va ser Directora del Institut de Biologia Cel·lular del Consell Nacional Italià d'Investigació, a Roma.

El 1986 va ser guardonada, al costat del bioquímic Stanley Cohen, amb el premi Nobel de Fisiologia i Medicina pel descobriment dels factors de creixement nerviós; aquests van ser un dels primers que es van descobrir en el món animal. Aquest mateix any havia aconseguit, també al costat de Cohen, el premi Lasker d'Investigació Mèdica Bàsica. Les seves troballes han estat fonamentals per a la compressió dels mecanismes de control que regulen el creixement de cèl·lules i teixits, permetent, al seu torn, un major enteniment de les causes de certs processos patògens com els defectes hereditaris i les mutacions degeneratives.

Levi-Montalcini va ser la quarta dona que va aconseguir un Premi Nobel. 

Deixa una obra científica extraordinària, però és més important encara el que la seva vida representa com a exemple, com a persona compromesa, valenta i serena, actuant a favor sempre de l'equitat de gènere, de la igual dignitat de tots els éssers humans.

Va donar a les seves memòries el títol de Elogi de la imperfecció (1988). En elles analitza les raons que el van portar a adoptar decisions que, a la llum del temps transcorregut, jutja serenament. La consciència de la imperfecció és un esperó per millorar, per superar-se.

Rita, que coneixia el cervell millor que ningú, repetia que no volia seguir vivint quan el seu deixés de funcionar-eficientment. Va contribuir de forma decisiva a esclarir com creixen i es renoven les neurones. El 1979 vaig tenir l'honor de presidir el jurat que li va concedir -gairebé amb els mateixos vots que els que va obtenir Jean Dausset, qui seria també premi Nobel de Medicina poc després (1980)- el Premi Internacional de Medicina Saint Vincent. 

El 1994 va crear una fundació que ha presidit fins a la seva mort, dedicada a prestar ajuda per a l'educació, a tots els nivells, de dones joves, especialment a l'Àfrica. Es va inspirar, com tan bé descriu en el seu llibre Les pioneres, a "les dones que van canviar la societat i la ciència a través de la història". Els seus únics mèrits, deia, han estat la "perseverança i l'optimisme". Mai es va jubilar. "El cos s'arruga", comentava, "però no el cervell". I la inacció, el desencant, la desmotivació, "arruguen" el cervell.

El 1993 va aparèixer el seu llibre El teu futur dirigit als joves. El va dedicar a les seves germanes Nina i Paola "en record de l'esdevenidor que havíem previst i somniat juntes en la nostra llunyana joventut". Ningú posseeix la pedra filosofal, escriu, però sí l'experiència que proporciona la facultat creadora que distingeix tot ésser humà. Els principis ètics han de dirigir el comportament. "Espero poder ajudar els adolescents perquè siguin capaços de fer front a aquestes etapes tan decisives i delicades del seu camí, quan es preparen per a una confrontació directa amb la vida". 'El món ha de inventar' és el títol d'un dels capítols d'aquest llibre. Avui els joves ja tenen accés al coneixement del que passa al món en temps real. En adquirir aquesta visió global ens adonem del que ha de canviar-se i el que s'ha de conservar. 

Les aportacions científiques de Rita Levi-Montalcini han estat fonamentals per al millor coneixement de la fisiopatologia del cervell. Però les seves aportacions humanes són igualment rellevants. 

MÉS INFORMACIÓ

ENTREVISTA: "Quan ja no pugui pensar, vull que m'ajudin a morir amb dignitat" (19/04/09)) http://elpais.com/diario/2009/04/19/domingo/1240113156_850215.html 

ENTREVISTA: "El meu cervell amb gairebé cent anys és millor que quan era jove" (24/10/08) http://elpais.com/diario/2008/10/24/sociedad/1224799208_850215.html 

"Vivim dominats per impulsos de baix nivell, com fa 50.000 anys" (15/05/05) http://elpais.com/diario/2005/05/15/domingo/1116129153_850215.html

RECONEIXEMENTS I GUARDONS

• El 1966, va ser triada membre de la Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències.  
• El 1968, es va convertir en la desena dona  triats per a la Acadèmia Nacional de Ciències d'Estats Units. 
• El 1974, malgrat ser una ateu declarada,  va convertir-se en membre de la Acadèmia Pontifícia de les Ciències 
• El 1983, va ser guardonada amb el Premi Horwitz Louisa Brut de la Universitat de Columbia. 
• El 1986, Levi-Montalcini i  Stanley Cohen van rebre el Premi Nobel de Medicina, així com el Premi Albert Lasker d'Investigació Mèdica Bàsica. 
•  El 1987, va rebre la Medalla Nacional de la Ciència, el més alt honor científic nord-americà.
• El 1991, va rebre la Laurea Honoris Causa en Medicina per la Universitat de Trieste, Itàlia. En aquesta ocasió, va expressar el seu desig de formular una Carta de Deures Humans, segons sigui necessari com a contrapart de la Declaració dels Drets Humans massa descuidada. La visió de Rita Levi-Montalcini es va fer realitat amb l'emissió de la Declaració de Trieste de Deures Humans i la fundació el 1993 del Consell Internacional de Drets Humans, ICHD, a la Universitat de Trieste. 
•  Va ser elegida membre estranger de la Royal Society (formadors) en 1995. 
• El 1999, Levi-Montalcini va ser nominada Ambaixadora de Bona Voluntat de l'Organització per a l'Agricultura i l'Alimentació de les Nacions Unides (FAO) pel director general de la FAO, Jacques Diouf.  
• El 2001, va ser nominada senadora vitalicia pel president italià Carlo Azeglio Ciampi. 
• El 2006, Levi-Montalcini va rebre el grau honoris causa en Enginyeria Biomèdica de la Universitat Politècnica de Torí, a la seva ciutat natal.
• El 2008, va rebre el Doctorat Honoris Causa per la Universitat Complutense de Madrid, Espanya.
• Va ser membre fundador de Città della Scienza i Accademician de Studium, Accademia vaig donar Casale i l'Monferrato, Itàlia.

PUBLICACIONS

• Origine ed Evoluzione del nucli Accessori del Nervo abducente nell'embrione di pollastre, Roma, Tip. Cuggiani, 1942.
• Il messaggio nervoso, amb Pietro Angeletti i Giuseppe Moruzzi, Milano, Rizzoli, 1.975.
• Nous avenços en la investigació neurobiològica, a "Commentarii", vol. III, n. 15, Pontifícia Acadèmia Scientiarum de 1976.
• Dell'imperfezione Elogi, Milano, Garzanti, 1987. ISBN 88-11-59390-5. (1999 nuova edizione accresciuta).
• NGF. Obertura vaig donar una nuova frontiera nella neurobiologia, Roma-Napoli, Theoria, 1989. ISBN 88-241-0162-3.
• Sclerosi Multipla a Itàlia. Aspetti i problemi, amb Mario Alberto Battaglia, Gènova, AISM, 1989. ISBN 88-7148-001-5.
• Presentazione di Max Perutz, È necessària la Scienza ?, Milano, Garzanti, 1989. ISBN 88-11-59415-4.
• Prefazione 1 Carlo Levi, inedite Poesie. 1934-1946, Roma, Mancosu de 1990.
• Prefazione 1 Gianni Bonadonna, Donne en medicina, Milano, Rizzoli, 1991. ISBN 88-17-84077-7.
• Presentazione di Gilberto Salmoni, Memòria: un infinit telaio Diàleg do mondo ONU tutto dóna scoprire, Gènova, Costa & Nolan, 1993.
• Prefazione 1 Giacomo Scotti (a cura di), Non si trova cioccolata. Lettere di bambini jugoslavi nell'orrore guerra della, Napoli, Pironti, 1993. ISBN 88-7937-095-2.
• Reti. Scienza, cultura, economia, amb Guido Cimino i Lauro Galzigna, Ancona, Transeuropa, 1993. ISBN 88-7828-101-8.
• Vito Volterra. Il suo Percorso, en Scienza, tecnologia i Istituzioni a Europa. Vito Volterra i l'origini l'CNR, Roma-Bari, Laterza, 1993. ISBN 88-420-4147-5.
• Il tuo futur, Milano, Garzanti, 1993. ISBN 88-11-73837-7.
• Per i Settanta anni italiana Enciclopèdia della, 1925-1995, en 1925-1995: la Treccani compie 70 anni. Mostra storico-documentària, Roma, Treccani, Istituto della Enciclopèdia Italiana, 1995.
• Prefazione una Associació Mèdica Americana, l'ús degli animali nella ricerca scientifica. Llibre bianco, Bolonya, Esculapi, 1995.
• Senz'olio controls vento, Milano, Baldini i Castoldi, 1996. ISBN 88-8089-198-7.
• L'asso nella manica 1 brandelli, Milano, Baldini i Castoldi, 1998. ISBN 88-8089-429-3.
• La Galassia ment, Milano, Baldini i Castoldi, 1999. ISBN 88-8089-636-9.
• Presentazione di Nicola Canal, Angelo Ghezzi i Mauro Zaffaroni, sclerosi Multipla. Attualità i Prospettive, Milano, Masson, 1999. ISBN 88-214-2467-7.
• Intervista a Serena Zoli, Storie di ordinària Resurrezione (i non). Fuori dalla depressione i altri mali Oscuri, Milano, Rizzoli, 1999. ISBN 88-17-86072-7.
• L'Università delle entre la cultura. Conferenza della professoressa Rita Levi-Montalcini, Sondrio, Banca Popolare di Sondrio, 1999.
• Cantico vaig donar una vita, Milano, Cortina, 2000. ISBN 88-7078-666-8.
• Un univers inquiet. Vita i operi vaig donar Paola Levi Montalcini, Milano, Baldini i Castoldi, 2001. ISBN 88-8490-111-1.
• Tempo di mutamenti, Milano, Baldini i Castoldi, 2002. ISBN 88-8490-140-5.
• Tempo di Azione, Milano, Baldini Castoldi Dalai, 2004. ISBN 88-8490-429-3.
• Abbi il coraggio di conoscere, Milano, Rizzoli, 2004. ISBN 88-17-00199-6.
• Lungo li dv conoscenza della. Un viaggio per Sentieri inesplorati amb Rita Levi-Montalcini, amb Giuseppina Tripodi, Brescia, Serra Tarantola, 2005. ISBN 88-88507-56-6.
• Eva africana època, Roma, Gallucci, 2005. ISBN 88-88716-35-1.
• I Nuovi magellani nell'er @ digital, Amb Giuseppina Tripodi, Milano, Rizzoli, 2006. ISBN 88-17-00823-0.
• Tempo di revisione, amb Giuseppina Tripodi, Milano, Baldini Castoldi Dalai, 2006. ISBN 88-8490-983-X.
• La vita intellettuale, a la vita intellettuale. Professioni, arti, impresa a Itàlia i nel pianeta. Atti del internazionale fòrum, 13 i 14 febbraio 2007, Bolonya, Salone del Podesta di Palazzo Re Enzo, Piazza del Nettuno, Bolonya, Proctor, 2007. ISBN 978-88-95499-00-0.
• Rita Levi-Montalcini racconta la scuola ai ragazzi | Rita Levi-Montalcini amb Giuseppina Tripodi racconta la scuola ai ragazzi, Milano, Fabbri, 2007. ISBN 978-88-451-4308-3.
• Li antenate mar Donne Pioniere nella società i nella scienza dall'antichità ai giorni nostri, amb Giuseppina Tripodi, Roma, Gallucci, 2008. ISBN 978-88-6145-033-2.
• La Clessidra della vita di Rita Levi-Montalcini, amb Giuseppina Tripodi, Milano, Baldini Castoldi Dalai, 2008. ISBN 978-88-6073-444-0.
• Ritmi d'art, Serra Tarantola, 2008 ISBN 88-95839-05-6
• Cronologia vaig donar una scoperta, Milano, Baldini Castoldi Dalai, 2009. ISBN 978-88-6073-557-7.
• L'altra part del mondo, amb Giuseppina Tripodi, Milano, Rizzoli, 2009. ISBN 978-88-17-01529-5.

Més info: 

DECLARACIÓN Y PROGRAMA DE ACCIÓN DE VIENA, Trieste 1993

http://www.ohchr.org/Documents/Events/OHCHR20/VDPA_booklet_Spanish.pdf 

DECLARACIÓN DE RESPONSABILIDADES Y DEBERES HUMANOS, València 1998

https://dhpedia.wikispaces.com/file/view/Declaraci%C3%B3n+de+responsabilidades+y+deberes+humanos+(con+introducci%C3%B3n+y+otros).pdf 

Publicat: http://www.sarasuati.com/rita-levi-montalcini-neurocientifica/

MARATÓ TV3 2015: OBESITAT I DIABETIS

   La Marató de TV3 és un projecte solidari impulsat per Televisió de Catalunya i la Fundació La Marató de TV3 i enfocat a obtenir recursos econòmics per a la investigació científica de malalties que, ara per ara, no tenen curació definitiva.

   Però La Marató de TV3 va més enllà de l'obtenció de fons. Té una important tasca de sensibilització de la població catalana respecte a les malalties a les quals es dedica i a la necessitat de potenciar la recerca científica per prevenir-les i/o curar-les. Per a La Marató és tan important la recaptació de diners com la divulgació científica, la conscienciació i l'educació de la societat en la cultura científica. 

(extret de la web de La Fundació http://www.tv3.cat/marato/quees)

   Ahir es varen assolir els seus objectius. D’una banda la recaptació de fons, el treball, la col·laboració i el voluntariat amb il·lusió d’uns voluntaris implicats pels quals cap activitat és petita i la suma de tots els esdeveniments fan que la cultura científica sigui compartida per tota la societat.

   Al costat dels mitjans tradicionals d’obtenció de fons hi han d’altres que destaquen per la seva originalitat. Lina del Castillo d’Almohada del Corazón Barcelona va tenir la pensada de fer-ne una rifa d’un puff  fet de patchworck amb la tècnica coneguda com “El jardí de l’àvia”, per voluntàries que van enviar les seves flors des de llocs com la Cerdanya, Terrassa, Sabadell, Tossa de Mar, El Ejido, Begues, Manresa, Barcelona... GRÀCIES a totes elles per la seva tasca i compromís.

La cantant de jazz Laura Simó acompanyada del pianista Francesc Capella van amorosir l’esdeveniment amb la seva gran humanitat i caliu, GRÀCIES als dos per una implicació tant personal i generosa del seu talent.

   I GRÀCIES  acurades als destinataris de la recaptació dels fons, com són els professionals dedicats a la recerca, la divulgació científica, la conscienciació i l'educació de la societat que amb l’aportació de tots plegats assolirà el desenvolupament necessari per que les malalties que ara no tenen una cura definitiva puguin ser controlades, i fins i tot, eradicades dels malsons d’una societat cada cop més implicada en el destí d’una humanitat conscient de que cal deixar d’actuar com recursos humans per ser els humans amb recursos que facin del món i de la nostre societat un futur més digne i coherent.

 Moltes mercès a 

en Josep Serrano, pediatre d'atenció primària; Elena Maestre, infermera i D·N; 

Belén Benito, doctora d’atenció primària; David Cusó, entrenador i D·N 

i Gonçal Mayos, filòsof i professor.

   I el que és més important MOLTES MERCÈS a tots i cadascú dels que vareu participar amb la vostra presència i les vostres aportacions, GRÀCIES UN ANY MÉS.

Project Scheherezade

© Mayte Duarte 2015

  

LA BARRETINA SOLIDÀRIA DEL DRAC 2015

   Segons els experts, la diabetis, una malaltia que provoca la presència de nivells elevats de sucre a la sang, afecta aproximadament el 14% de la població de Catalunya, la meitat de la qual ho desconeix.

   L’obesitat és un problema cada vegada més freqüent en la població mundial, que no s’explica només pels canvis d’estil de vida associats als països desenvolupats. Moltes de les seves potencials causes biològiques, ambientals i condicionants genètics es desconeixen encara. S’estima que l’índex d’obesitat entre la població infantil s’ha triplicat en els darrers 15 anys i que un nen obès acabarà sent un adult malalt.

   Un any més des de Project Scheherezade, amb la col·laboració d' Almohada del Corazón Barcelona, US CONVIDEM a participar el dissabte 28 de novembre a les 17:00 a La Casa de la Paraula, carrer Rosselló 154, en la Rifa d'un puff de Patchwork i altres elements fets per voluntàries, taula rodona amb metges i educadors i l'actuació de la cantant de Jazz Laura Simó acompanyada per Francesc Capella, pianista,  com a cloenda. Aquest any 2015 és la 24a edició de La Marató de TV3, que es farà el 20 de desembre, es dedicarà a la DIABETIS I L'OBESITAT, les malalties metabòliques més freqüents a Catalunya.

Participaran en la taula rodona:

JOSEP SERRANO 

Pediatre d'atenció primària especialment motivat per temes d'alimentació infantil i vacunes.

ELENA MAESTRE 
Diplomada en Infermeria per la Universitat Ramon Llull i diplomada en Nutrició Humana i Dietètica per la UB Màster en TIC i Doctoranda de R+D+I eHealthLab (Laboratori d'e-Salut) de la UOC. Secretària de l'Associació d'alimentació Clínica de l'Acadèmia de ciències mèdica de Catalunya. Col·labora des de l'any 2004 el centre D·N, a Barcelona, Centre d'assessorament en Dietètica i Nutrició. Professora col·laboradora del Campus de Bellvitge de la UB a graus i màsters en el camp de la nutrició i alimentació. Docent habitual del dep. de Salut de la Generalitat de Catalunya. Coordinadora TIC de màsters universitaris i Consultora de EO-UOC

DAVID CUSÓ
Diplomat en Nutrició Humana i Dietètica. Amb tres anys de treball en una empresa de restauració col·lectiva. Postgrau en Nutrició Esportiva per la UB i Certificat en Coaching Nutricional per Nutritional Coaching. 

GONÇAL MAYOS
Professor titular de filosofia de la Universitat de Barcelona, dirigeix Open-Phi (Open Network for Postdisciplinarity and Macrophilosophy) i el Grup Internacional de Recerca 'Cultura, Història i Estat' (GIRCHE). President del Liceu Maragall de filosofia, vocal 1r de la Junta de l'Ateneu Barcelonès, patró de la Fundació Francesc Pujols i consultor de la UOC.

Si voleu participar en la rifa del puf (en construcció) però no podeu assistir a l'esdeveniment per recaptar fons per a LA MARATÓ de TV3. Podeu fer una transferència de 2, - € per butlleta, indicant el vostre nom i cognom, Rifa Marató, nombre de butlletes de reserva. Seguit d'un correu electrònic a: 

almohadadelcorazonbarcelona@hotmail.com, 

facilitant les vostres dades i el vostre número de telèfon.

cte. cte. ING 1465 012 0 39 2014558031

Més informació a:

projectscheherezade@gmail.com - almohadadelcorazonbarcelona@hotmail.com 

https://www.facebook.com/groups/projectscheherezade/ 

https://www.facebook.com/events/1479232835719664/