MIRADA LLETRAFERIDA DE SCHEHEREZADE: ELISENDA SERRANO

una lletraferida ELISENDA SERRANO, filòloga, poeta i estudiosa d’en Joan Vinyoli que  ens va mostrar  la seva mirada Scheherezada:  

LA DONA DE FER FEINES DE LA PARAULA

No tenia encís ni havia tastat mai la carn blanca d’un llit per poder publicar la seva ànima. Escrivia un dietari, en la besllum d’una cambra, després de prendre’s com cada nit, amb el sopar, una bona ronda de tristesa. Només era feliç quan obria el quadern prop de la tauleta de nit i es passejava amunt i avall per les paraules que havia escrit el dia abans. A vegades es deixava anar com quan era petita, aclucava els ulls i baixava totes les frases de cop, com si la seva vida no fes pujada. 

Es llevava de bon matí, a trenc d’alba i fregava la sordidesa dels dies en un portal de la part alta de Barcelona, un d’aquells alts i senyors, de blancors que imposen un silenci que només gasten els rics. 

Mentre feinejava, però, li ballava sempre una música dins del cap, de tal manera que havia après a posar un peu en una rajola fins a fer-la rimar amb l’altre peu amb una altra, i així, de mica en mica, acabava de treure els passos d’una cançó, una tonada senzilla que tenia els colors del primer lleixiu de d’alba i l’amargor avinagrada del terra quan rebia les carícies brutes del seu fregall. 

“Bon dia tingui, senyor”, “Bon dia tingui, senyora”, repetia al replà de l’escala amb una sonsònia tan descolorida com la bata de cada dia. Però ningú no la veia ni li responia perquè al matí la seva veu es confonia amb l’aire trist i trencat de les parets del quarto dels mals endreços.
 

Mai no havia gosat anar a cantar en un cor ni li havia regalat l’orella a ningú; la seva veu la guardava ben endins, prop del pit, en un replec dels sostenidors, no fos cas que l’hi robessin com tantes i tantes altres coses. 

I quan, molt de tant en tant, veia recitar els poetes a la televisió, sempre a hores petites, movia els llavis perquè també se li movia l’ànima i picava suaument els dits contra la taula com si toqués un piano cec i màgic, que només tenia ulls per a ella. 

Sovint li venia una pena fonda, una pena andalusa quan pensava que era una no-ningú per als senyors enfilats dins el seu trajo que no li tornaven la salutació de cada matí, per als estudiants que trepitjaven la pressa de l’escala, per a les senyores tibades que feien olor de perfum del bo. 

Es moriria i cap poeta no l’hauria cantada perquè només es recordaven de les muses de pell fina i jove, aquelles que estrenaven vestit i jugaven a l’amor cada nit. Ella volia i dolia, i es tocava per dins la pell encetada pels calfreds de l’aigua i somiava que també li tapava el cos el cobertor de seda d’un amant.
 

Per no tenir, no tenia pagat del tot l’enterrament. Al banc, l’havien enganyada i li havien robat els estalvis que ella havia comptat com abans, encara pesseta a pesseta. 

A l’esquela, estava segura que hi diria: “S’ha mort sense fills la senyoreta…”, i ni en els mots de condol (en castellà, es clar), després d’haver cantat i fregat tanta música de sol a sol, segur que no hi respiraria l’alè de cap paraula neta.

© Elisenda Serrano 1 novembre 2014

 

imatges de Joan Caba