PROJECT SCHEHEREZADE: ELLES, LES OBLIDADES: JULIANA MORELL

Retrat d'Edme de Boulonois s. XVII

JULIANA MORELL (16 de febrer de 1594 - Avinyó, 26 de juny de 1653)

En el paranimf de la Universitat de Barcelona només apareix citada una dona. El seu nom, Juliana Morell. La seva biografia, una extensa llista de coneixements, títols i obres que fan d'aquesta dona, una de les més importants de l'humanisme. Fou monja dominica i dona sàvia (poliglota, filòsofa, teòloga, jurisprudent i música) catalana.

Filla d’una família de banquers d’origen convers i òrfena de mare des de petita, Juliana Morell va rebre des de molt aviat una acurada i àmplia educació, primer al convent de les dominiques de Barcelona i després en mans de tutors privats vinculats a la Universitat de Barcelona gràcies a la preocupació del seu pare, home amb simpaties erasmites que ben aviat descobrí les aptituds de la seva filla per a l’estudi.

Les capacitats i el compromís intel·lectual, així com el gust pel saber que Juliana va mostrar al llarg de la seva vida, són astoradors: als set anys dominava el llatí, el grec i l’hebreu i als disset parlava i escrivia en catorze idiomes. A més de rebre formació musical en orgue i arpa, estudià les matèries habituals del currículum universitari (els clàssics, retòrica, dialèctica i filosofia moral) a més de metafísica, matemàtiques, astronomia, física, dret civil i dret canònic.

Nascuda al barri del Raval de Barcelona, concretament al carrer de la Cendra. Amb set anys ja parlava i escrivia en llatí, grec i hebreu, als disset anys parlava i llegia catorze idiomes.

Juliana va tenir la sort de tenir un pare disposat a facilitar-li l'accés al saber tot i haver nascut dona. Des de ben petita, la seva ment possiblement superdotada, sabria aprofitar aquella oportunitat. Així, la seva formació amb els monjos dominics de Barcelona va donar els seus fruits amb tan sols quatre anys, edat a la qual ja sabia llegir i escriure.

El pare, un home culte i amb mitjans econòmics, li posà preceptors d’alçada, de la mateixa universitat, que la instruïren pels camins de l’erudició. Com que no podem oblidar l’estreta vinculació de les universitats amb els convents religiosos, en especial els dominicans, agustinians i jesuïtes, és així que la veiem rebent influències de totes dues bandes, l’erudita i la religiosa. No podem obviar tampoc que les universitats de final del XVI eren uns centres eclèctics que tenien en gran mesura la finalitat d’esquivar la censura i les estretes normes de la Contrareforma.

Juliana tindria poc més de vuit anys quan ella i el seu pare van haver de fugir de Barcelona a Lió, on pare i filla emigraren després que el pare fos acusat de complicitat en un crim i també per dificultats econòmiques. Estudià dret civil i canònic, filosofia i també física i astronomia. si la presència de dones a la universitat era prou minsa en aquells moments, el fet d'interessar-se per disciplines de l'àmbit científic convertí el seu cas en un dels pocs que estan documentats a tot Europa.

Juliana participà públicament en diversos debats de caire intel·lectual, dels quals destaca la defensa pública de tesis de dialèctica i ètica. L’activitat de Juliana li llaurà una fama que consolidaria el 1608, quan aconseguí el grau de doctora en lleis en defensa pública al palau pontifical d’Avinyó, davant d’un il·lustre auditori atret pels rumors sobre la jove Juliana. Aquesta defensa seria posteriorment coneguda com l’Oració reciatada davant Pau V, malgrat el papa no fou present en aquesta ocasió.

Serà a Avinyó, aleshores sota domini papal, on definitivament Juliana abraçaria la seva vocació religiosa, que, com ella mateixa deia, la cridava des dels tretze anys d’edat malgrat l’oposició frontal del pare, qui havia arranjat un matrimoni convenient per a la seva filla. Juliana, desheretada i sense dot, entrava però al convent de Santa Pràxedes gràcies al suport de la seva protectora, la comtessa de Conté, comtessa de Provença, i de la jerarquia local. Hi faria els vots el juny de 1610, finalment amb el beneplàcit del seu pare el 20 de juny de 1610 . Dins el convent també va destacar fins al punt de convertir-se en priora tres anys després del seu ingrés. Restaria aquí seixanta anys, fins la seva mort l’any 1653, durant els quals a més de ser mestra de novícies i tres vegades priora, es dedicà a l’estudi i a l’escriptura.

Juliana Morell ja no sortiria del convent en el qual seria enterrada després de la seva mort esdevinguda el 26 de juny de 1653. Allí va continuar amb la seva vida intel·lectual a més de formar bona part de les monges que amb ella van tenir la sort de viure. Al llarg de la seva vida Juliana va comentar i va traduir al francès part de l'obra de sant Vicent Ferrer i la regla de Sant Agustí. A més de traduccions, Juliana va escriure textos propis, entre ells poemes, una autobiografia i una història sobre el convent en què va viure part de la seva vida.

Traité de la vie spiritualle par S. Vincent Ferrier de l'ordre de S. Dominique (1617). Traducció del llatí al francès i comentari.
Exercices spirituales sur l'étenité et une petite exercice préparatoire pour la sainte profession (1637)
La regle de S. Agustin traduite en François, enrichie de diverses explications et remarques pour servir d'instruction(l'edició pòstuma de 1680 incorpora una biografia de Juliana Morell).
Histoire de restablessiment et de la reforme de son monastere de Sante Praxede avec les vies de quelques religeuses du dit monastere decedées de son temps en opinion de vertu.

Juliana Morell és una notable excepció pel que fa a l’anonimat al qual moltes dones es veieren abocades pel convencionalisme de gènere de l’època: Lope de Vega parlava d’ella com de «qui [ha] hecho cuatro las gracias y las musas diez» al Laurel de Apolo. Sembla ser, però, que Juliana no se sentí del tot confortable en la seva celebritat, que havia estat incentivada més pel desig patern que no pas per decisió personal. Potser per això desenvolupà una vida espiritual particular. Influïda per les corrents místiques de la Contrareforma, la seva pròpia experiència mística fou irregular i molt lligada al sentiment d’humiltat i ascesis, practicant fins i tot el càstig corporal.

Els contemporanis de Juliana lloaren la seva intel·ligència, i algun d'ells l'anomenaren «miracle del seu sexe», afirmació que el seu pare refutà en afirmar que no hi ha més miracle que la diligència paterna, els bons mestres i els millors llibres que ell ha costejat, a més de les vuit hores diàries, sense cap dia de descans, que Juliana ha dedicat a l'estudi des dels quatre anys d'edat. La carta biogràfica de Joan Antoni Morell exemplifica els progenitors humanistes que eduquen les seves filles convençuts de les seves capacitats intel·lectuals, però al mateix temps sense trencar els paradigmes de domini masculí, és a dir, sense acceptar la capacitat de la dona de ser lliure i de decidir l'ús que ha de fer dels seus coneixements.

Els humanistes, a més d'interessar-se per l'estudi dels clàssics i de totes les matèries del pensament, consideren l'home com a centre de totes les coses i incorporen en l'accepció del mot també a la dona, bo i postulant la igualtat de la intel·ligència femenina i masculina; però a la pràctica topen amb les convencions socials i morals que els obliguen a acceptar i sostenir que l'educació femenina només té una finalitat: la millora qualitativa en les tasques socials i familiars que són atribuïdes ancestralment a les dones. La mateixa dona instruïda accepta, en la major part dels casos, l'enclaustrament, sigui domèstic o monàstic, per por de ser mal vista i per defugir els prejudicis que la consideren una mena de monstre amb cos de dona i ment masculina. Juliana no és cap excepció, no té el poder econòmic de les dones que es poden dedicar al mecenatge cultural des de petites corts humanístiques, ni tampoc la llibertat de moviments de les vídues acomodades; ella tria la tranquil·litat espiritual del convent que li permet dedicar-se a temps complet a l'estudi i a l'escriptura de llibres espirituals, lluny de la glòria intel·lectual precedent, perquè els temps canvien ràpidament i les hereves de l'humanisme topen ja amb les foscors de la contrareforma. Des dels convents, les dones seguiran escrivint, però ara ho faran per ordre dels seus confessors: autobiografies i biografies espirituals, models de la santedat femenina de la contrareforma, ben lluny ja de l'humanisme.

A Juliana la podríem definir de moltes i diverses maneres, totes prou certes, però n’hi ha una que ens satisfà més: Juliana Morell, una dona de l’Humanisme. Humanisme entès potser en el sentit més especialitzat, com a terme derivat d’humanista,és a dir,de persona vinculada a les disciplines humanístiques, que inclou no només l’estudi dels clàssics, sinó també gramàtica, retòrica, història, poesia i filosofia moral. En el sentit més pràctic, també de l’Humanisme com a pensament que té per centre l’home en tant que individu i la seva dignitat, encara que aquest darrer concepte demana més matisacions. Juliana Morell, una dona humanista en temps difícils, en temps de Contrareforma. L’època i l’esperit no hi ajudaven, perquè humanisme és un terme molt renaixentista, que en aquest cas cal aplicar al període plenament tridentí.També podem dir que exercí en temps tridentí,i que era abans que res docta i sàvia.

Durant els segles XVI al XVIII, la dona és contemplada, en general, com una criatura compendi de tots els mals, assimilada a la imatge negativa d’Eva com a font del pecat original i perdició dels homes. Fins al segle XVIII, a la dona se li retreu que vulgui semblar culta i estudiosa quan «por lo común son de flaco entendimiento y de poca discreción y prudencia», segons un manuscrit anònim que circulà a bastament i que s’intitulava, per no deixar dubtes,«Los set pecats capitals de les dones». Una situació no gens fàcil per a les dones dotades d’excepcionals capacitats intel·lectuals, com és el cas.

La dona que volia adquirir coneixements era titllada immediatament de pervertidora de l’ordre social,es creia que la seva finalitat d’aprendre era dominar i humiliar el marit i malgastar-ne els cabals. Perverses, golafres, corruptores, malgastadores, indisciplinades, vulnerables, mancades de racionalitat... un llarg catàleg de virtuts negatives els son atribuïdes en general, i això justifica tota forma de submissió que se’ls pugui aplicar, des de l’autoritat paterna fins al matrimoni o la vida religiosa.

En aquests temps, el temor a la capacitat de subversió de les dones que, si bé no ha estat generalment provada, se’ls suposa de manera ben explícita, es desprèn del comportament social imperant, per més que mai no fou reconegut, i aquest temor es va mantenir en el camp d’allò implícit i no expressat. Per a pal·liar, en la mesura del possible, aquestes qualitats pertorbadores, la dona es compara contínuament a la imatge ideal: davant d’Eva, Maria.

Davant de la capacitat de pecar,de temptar,de subvertir,les virtuts de la humilitat, la negació del jo, la pietat i la submissió absolutes. Les dones han de lluitar de manera aferrissada contra una naturalesa que les vol «dolentes» per poder assolir la categoria moral de «bones». I aquesta categoria moral es revela de formes ben clares i diverses: les

dones han de ser humils i renunciar a tota forma d’honor, bé sigui pels atributs físics o pels dots intel·lectuals. Fins i tot, per les qualitats morals. Modèstia a tothora i puresa com a norma.La puresa és la gran virtut de la dona, representada per una nova icona, la Immaculada Concepció de Maria, una icona que li és posada com exemple de tot, per a tot i en tot, especialment des que comença a fer-se gran i això, a l’època de Juliana Morell, és ben aviat. Fins i tot la Universitat de Barcelona, a principi del sis-cents, s’afegí a les institucions que defensaven la virginitat de Maria.

Juliana Morell va obtenir en vida reconeixement tant pels densos coneixements com per les altes virtuts: el biògraf de l’orde dominic Echard la nomena «verge d’ingènua nissaga, gallarda i graciosa de cos, però més il·lustre encara per la seva intel·ligència».

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA:

• Espargaró, Alba, Aventureres de la història: els altres noms propis de la història de Catalunya, Barcelona, L'Esfera dels llibres, 2006, pp.147-.158.

• Serrano y Sanz, Manuel, Apuntes para una Biblioteca de Escritoras españolas desde el año 1401 al 1833, Madrid, Suc. Rivadeneyra, 1903, vol. II, p.65.

• Roca y Cornet, Joaquim, Memorias de la Academia de Buenas Letras de Barcelona, Barcelona, Impremta C. Verdaguer, 1868, vol. II, pp. 354-384.

DICCIONARI BIOGRÀFIC DE DONES