REGÈNCIES

Christine de Pisan presenting her book to queen Isabeau of Bavaria. 

Illuminated miniature from The Book of the Queen – from British Library MS Harley 4431

La regència de la dona a França té una llarga història. 

La reina Fredegund (D597) monitoritza el seu petit fill successió de Clotari i regna després de l'assassinat del seu marit, Khilperic. 

Ana de Kíev (D1075) va actuar com co-regent del seu fill, Felip I.

Adèle de Champagne (D1206) va administrar el regne al seu fill Felip August quan va partir en la Tercera Croada.

Blanca de Castella (1188-1252), mare de Sant Lluís, vetllava pel seu fill com un rei menor i, més tard, va supervisar el regne mentre ell era a la Croada.

Isabel de Baviera (1370-1435) va ser nomenat tutor del Dofí durant els períodes de bogeria del seu marit, el rei Carles VI.

Ana de França (1461-1522), juntament amb el seu marit, Pierre de Beaujeu, va ser nomenada tutor del seu germà menor Carlos VIII pel moribund Lluís XI, que volia mantenir al seu fill fora de perill de la influència del seu ambiciós nebot. 

Aquests primers exemples representen solucions ad-hoc a les situacions urgents. 

Des de la regència de Lluïsa de Savoia (1476-1531), però, la reina mare va arribar a ser la primera opció entre les possibles regents, la regència femenina va aconseguir un estatus quasi institucional sota Catalina de Médicis (1519-1589), Maria de Médicis (1575-1642), i Ana d'Àustria (1601-1666). 

Els estudiosos que tracen l'evolució d'aquest fenomen han argumentat que va ser possible gràcies a la Llei Sàlica, és a dir, l'exclusió a França de les dones des del tron: la reina mare era un regent segur perquè no era capaç de tenir èxit i, per tant, usurpar-lo. 

Igualment important, han assenyalat, que abans del desenvolupament de la Llei Sàlica, va ser una ordenança de 1403 de Carles VI que va establir que el jove rei tindria èxit sense importar la seva edat sense l'ajuda d'un regent, alliberant la reina mare de la vigilància de qualsevol governador masculí. Com guardià del seu fill, la reina mare podria governar a través d'ell fins que fos capaç de governar-se a si mateix. És cert que l'ordenança va decretar que la reina havia de ser assistida en la seva tasca per un col·legi d'assessors, però una dona forta i competent podria governar amb eficàcia el regne en aquestes circumstàncies.

Font: Isabeau of Bavaria, Anne of France, and the History of Female Regency in France

Tracy Adams and Glenn Rechtschaffen. Early Modern Women:An Interdisciplinary Journal2013, vol. 8