La llegenda Lilith és possiblement també l'origen del popular mite grec de la reina Lamia, que, després de matar als seus propis fills per culpa d'un engany d'Hera, va sentir enveja de les altres mares i es va dedicar a devorar els seus fills. Transformada en una bèstia, tenia el cos d'una serp i els pits i el cap d'una dona. Aquest relat va donar lloc al fet que, en l'Antiguitat, les mares gregues i romanes s'acostumessin a amenaçar els seus fills entremaliats amb aquest personatge.
La creença grecoromana al seu torn es va transmetre a llegendes medievals, repartides per tota la geografia europea, on aquests éssers són representats amb rostre de dona i el cos de drac. També s'alimentaven de nens.
Així i tot, la presència del nom de Lilith en la Bíblia es limita a una única menció. Apareix en Isaías34: 14: «Els gats salvatges s'ajuntaran amb hienes i un sàtir cridarà a l'altre; també allí reposarà Lilith i en ell trobarà descans», la qual cosa va ser traduït en la Vulgata com Lamia, la seva versió medieval. No obstant això, no és possible saber amb certesa si per a l'autor del text era un nom propi -la cèlebre criatura del folklore jueu- o simplement es tracta d'una bèstia salvatge o d'un rapinyaire nocturn.
Se li ha trobat certa semblança a Lilith amb les Xanas (Janas: Dianes) astures i les làmies del folklore basc, aquells éssers similars a les fades, a les nimfes i a criatures de la Natura semblants, servidores i de vegades representants de la pròpia Deessa Mari (la Gran Mare i també la Mare Terra), que castiguen i premien als humans (un dels seus regals favorits és la possibilitat de transmutar el carbó o palla dels seus afavorits en or); que habiten en muntanyes, cavernes, coves i buits diverses, així com en deus i fonts; i que sovint apareixen filant o allisant el seu llarg cabell amb uns pintes d'or que semblen la mitja lluna, o recorren el cel, aureolada seu cap amb el blanc resplendor de la lluna plena, o bé creuen el firmament portant una falç d'or mentre arrosseguen amb si les tempestes i s'emboliquen en unes llengües de foc que desdibuixen i afilen els seus membres inferiors.
LAMIA, COS DE DRAC I ESSÈNCIA DE LILITH
Aquest conegut personatge mitològic és meitat dona meitat animal. La part superior del cos de Lamia és d'una bella dona i les extremitats inferiors poden ser com les d'una gallina, un ànec o una cabra. No obstant això, a la zona costanera, la part inferior és com la d'un peix. Entre les seves ocupacions destaquen: filar amb filosa i fus; construir dòlmens, ponts i cases; i rentar la roba a la nit.
Però l'activitat que més agrada a Lamia és pentinar la seva llarga cabellera, amb una pinta d'or, a la riba de rius o llacunes. Habita en coves, recessos de rierols, en fonts i estanys. S'alimenten amb pa, cansalada i sidra que exigia a les persones, o amb pa, mató i llet que li ofereixen els seus devots. També es diu que viuen del 'no', és a dir, elles cobren els impostos no declarats pels pagesos. Aquesta és la raó per la qual apareixen com a defensores de l'honradesa, i en contra del frau. És freqüent que demanin ajuda sota amenaça als humans per a alguns treballs, com el de llevadora. Quan una Lamia està en agonia, reclama la presència d'una persona, ja que no pot morir sense que la vegi abans una persona humana i reciti una pregària davant seu.
En altres moments però, la Lamia pot presentar-se cortesament oferint ajuda. Són freqüents els enamoraments de Làmies i joves vilatans, ja que aquests queden enlluernats per la seva bellesa. L'extinció d'aquests fascinants personatges mitològics es relaciona amb la construcció d'ermites, el repicar de les campanes i l’oració dels creients. Tot indica que la cristianització va poder ser la causa de l'extinció d'aquest antic geni.
A la Mitologia Clàssica, la Lamia és una classe de monstre fabulós, comunament representat amb el cap i el pit d'una dona i el cos d'una serp, que sedueix joves i nens per xuclar-los la sang, constitueix un antecedent de la vampiressa moderna.
Encara que el nom pugui procedir d'aquest ésser, i que va poder entrar amb l'arribada dels romans, les característiques de les Làmies es diuen més amb les Sirenes.
La sirena encara que al principi es va mostrar com híbrids de dona i au (Egipte, Grècia ...), a Occident es metamorfosaren en éssers pisciformes a partir del segle IX.
A més, s'ha equiparat a Lilith amb éssers semblants a les ondines o les nereides, imaginant-se-la llavors amb la part inferior del seu cos i correspon a un animal aquàtic, tant un peix com una serp marina.
Associada amb serpentines figures infernals de tors humà similars a la Equidna grega o a altres habitants del món inferior (la mansió dels morts, l'inframón i també l'inconscient) com Hècate, per exemple, provocadores de malsons, portadores de terrors nocturns, generadores d'espant i relacionades amb els vincles que anhelen però que empresonen, amb la font del desig, amb la força de les pulsions, amb la intensitat dels motius humans íntims que insten a la seva satisfacció i que poden arribar a ser destructius. (Ressaltem aquí el fet que, entre la seva molta descendència monstruosa, com el Ca Cerber, guardià de l'Hades, Equidna va ser la mare del voltor que ha de devorar per tota l'eternitat les entranyes de Prometeu encadenat al Caucas).
Cal assenyalar que Lilith en alguns aspectes està vinculada amb totes les Deesses Mares que comporten un matís de foscor, que regnen sobre els elements (riqueses incloses) del món subterrani i que es relacionen amb l'aspecte vida i mort de les coses. Són bressol i sepulcre, principi i fi.
Finalment, no oblidem que Lilith és representada popularment com una seductora dona, sense més vestit que la seva pròpia pell, proveïda d'abundant pèl arrissat (vermell per més senyes) que s'estén com un mantell al seu voltant; i que té per costum seure sobre la concavitat de la mitja lluna. Es tracta de la lluna fosca, que apareix visible al tercer dia de la lluna nova a l'horitzó oest, mostrant una breu franja de llum arquejada, permetent contemplar les ombres que envolten a la resta de l'esfera.
S'ha dit que el llenguatge simbòlic és el veritable llenguatge de la Humanitat, característic del món interior humà. Llengua oblidada, però, que emergeix en el nostre àmbit oníric, en la nostra imaginació, la nostra fantasia i també a través de la creació artística, quan podem deixar de banda la ment que analitza, divideix i parcel·la; ens parla, igualment, des dels mites i els contes i llegendes.
Una particularitat del llenguatge simbòlic és la condensació d'elements. Així, un símbol recull, conté, sintetitza, integra i fa referència a diverses abstraccions, idees o conceptes, sovint estats d'ànim i moltes vegades actes; i es connecta amb els mateixos i pot enllaçar amb altres símbols mitjançant relacions de semblança, contigüitat, analogia, etc ...
El símbol és polivalent i polisemàntic, és a dir, admet diferents valoracions i diverses lectures, posseint diversos nivells, significats i sentits d'interpretació diferents. Amb aquestes premisses ens enfrontem a Lilith i als nostres primers pares.
Excepte una brevíssima menció al llibre d'Isaïes, La Bíblia cristiana no diu res més sobre la mítica primera dama de la història de la Humanitat i a la qual, per tant, va tenir l'honor de ser també la primera parella d'Adam.
No existeixen dades originals d'aquesta figura que ha arribat fins a nosaltres procedent, sobretot, de la vella tradició talmúdica; encara que no és exclusivament oriünda de tal context, ja que, comparacions, equivalències i similituds a part, ens trobem clarament identificada a la nostra protagonista en la vella simbologia Sumèria i babilònica integrant, fins i tot, certes versions del cicle de Gilgamesh.
Sembla que, seguint amb el seu propi mite, que ens la mostra com una bella fèmina molt enigmàtica i bastant sinistra, fatídica i perversa, indòmita i impetuosa, gelosa de la seva independència, rotundament atraient, d'ardents desitjos i de contundent seguretat en si mateixa, que es rebel·la contra el paper assignat per a les del seu sexe, capaç de plantar-li cara al mateix Creador si cal (com així fa) i de marxar fins i tot del Paradís per refugiar finalment en els abismes més profunds i establir-hi les seves reals, també roman per nosaltres oculta en la simbologia, portant amb ella el seu secret.
L’ estudi basat en la lectura del contingut del símbol de Lilith, així com el d'Eva i Adam, tal com ens ho mostren el capítol III del Gènesi en descriure la creació humana i el posterior pecat que va ocasionar l'acomiadament definitiu de l'Edèn decretat per Yavhé-Déu per a la primera parella i per als seus nombrosíssims descendents, considera com una unitat el mite cristià de la Creació de l'home i abasta aspectes antropològics, psicològics i socials:
a).- Antropològic
La seva situació de primera dona abans del naixement d'Eva la presenta com un ésser previ a l'adquisició de la consciència humana, com un representant d'una "humanitat prèvia"; per dir-ho així, un grup d'éssers anteriors a la humanitat que tots coneixem i de la qual tots participem en l'actualitat.
b) .- Religiós
Certes particularitats de les personificacions de Lilith podrien emparentar-la amb característiques, atributs i potències relacionades amb la Magna Dea, la Deessa en el seu aspecte fosc en la plena accepció del terme, com ara la seva capacitat generativa, la seva relació amb la saviesa profunda, la seva vinculació amb la vida i la mort, la seva associació amb el abissal, etc.
c) .- Psicològic
Lilith conté en si elements suficients que, sense fer una valoració moral, sí ens permeten en canvi pensar en un patró típic del femení caracteritzat per trets com la independència, l'autonomia, la autopertinença, la confiança en el propi criteri, el sentit crític, la vinculació amb el propi ésser i el mateix desig que des de la nostra mentalitat la fan conceptualitzar com a individu lliure. El mateix fet de la seva "ocultació" en les profunditats ens mostraria que el factor Lilith pot estar en determinades dones reprimit, ocult en el seu propi interior, més roman latent i actua des de les pròpies profunditats.
d) .- Social
Lilith ens remunta a la tan mitificada, d'altra banda, etapa matriarcal de la Humanitat, les restes gairebé podem exhumar-les si fem arqueologia cultural i, encara ara, contemplem implícits en alguns textos de la Literatura clàssica i en el simbolisme de les Deesses lunars.
El simbolisme de Lilith, per tant, apuntaria a un moment previ a l'actual ordre social patricéntric que ha prefixat determinades pautes de relació entre homes i dones. I per "actual" entenem vigent, en el sentit que correspon a uns codis encara en ús en els patrons culturals judeo-cristians i en les societats a ells adscrites; codis que es remunten als orígens mateixos d'aquesta tradició.
No hi ha més que veure com ha "desaparegut" Lilith, com apareix Eva al Gènesi, la interpretació i la divulgació tan particular que durant segles s'ha fet dels actes de la nostra primera mare com a portadora del mal i font del pecat per a la Humanitat, a més de les conseqüències socials i individuals provocades amb tals transmissions.
VEURE LILITH
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada