ELLES, LES OBLIDADES: RITA LEVI-MONTALCINI

RITA LEVI-MONTALCINI  

(Torí, 22 d'abril de 1909 - Roma, 30 de desembre de 2012)

Fa tres anys de la mort als 103 anys, com si s'hagués quedat adormida després de dinar, i fins a la seva mort encara tenia una ment curiosa i lúcida. Ha estat un dels personatges contemporanis més excel·lents: Rita Levi-Montalcini, premi Nobel de Medicina, neurocientífica, que va residir molts anys a Estats Units, on va realitzar bona part de la seva tasca investigadora. Nascuda a Torí, el 1909, la seva germana bessona, Paola, va morir l'any 2000. 

D'origen jueu sefardita, sempre va ser "lliure i responsable", com defineix la Unesco a les persones educades, i va actuar en virtut de les seves pròpies decisions. El seu pare, Adamo Levi, ben dotat per les matemàtiques, era de professió enginyer elèctric i la seva mare, Adele Montalcini, pintora amb gran talent. Va treballar en un forn per pagar-se els estudis fins a 1929, malgrat la seva al·lèrgia al llevat. Fent cas omís a les exigències paternes de no estudiar i de ser en canvi bona mare i esposa, en 1930 es va matricular a la Facultat de Medicina de Torí. Es va graduar amb la màxima qualificació (Summa cum laude) el 1936. En els següents tres anys es va especialitzar en Neurologia i Psiquiatria. Va treballar com a ajudant del famós històleg italià Giuseppe Levi fins que en 1938 Benito Mussolini va publicar el Manifest per la Difesa della Razza, que prohibia a tota persona jueva accedir a alguna carrera acadèmica o professional. 

En el transcurs de la Segona Guerra Mundial, va muntar un laboratori al dormitori de la seva pròpia llar, on estudiava el creixement de les fibres nervioses en embrions de pollastre, el que li va servir com a base per a futures investigacions. Essent expulsada el 1943 de la Universitat de Torí a conseqüència de les lleis antisemites suportant les amenaces i envits del fascio. Llavors es va traslladar a Florència i allí va viure clandestinament, alhora que va muntar una petita unitat de recerca a casa, ajudada per alguns col·legues. En 1945, en acabar la guerra, va tornar a Torí amb la seva família i va tornar a recuperar les seves posicions acadèmiques a la Universitat.

El 1947 es va traslladar a la Universitat Washington de Saint Louis, Missouri, després d'una invitació del bioquímic i zoòleg Viktor Hamburger, per investigar els factors de creixement del teixit nerviós en l'embrió de pollastre. Els resultats d'aquesta investigació van ser tan bons que Rita va haver de posposar el seu retorn a Itàlia i va romandre als Estats Units fins a 1969. Allí va conèixer i va col·laborar amb Stanley Cohen, i allà va descobrir l'existència d'un factor de creixement nerviós (NFG), una molècula requerida per al creixement i desenvolupament del sistema nerviós sensorial i simpàtic dels vertebrats.

Per demostrar la seva existència va trasplantar cèl·lules tumorals de ratolí a embrions de pollastre i va demostrar que aquestes induïen el desenvolupament dels nervis simpàtics. Rita va observar que el tumor causava un creixement cel·lular similar al que tenia lloc en cultius de teixit nerviós viu al laboratori. Posteriorment Cohen va poder aïllar aquest factor de creixement i va demostrar la seva naturalesa proteica.

El 1956, Rita va prendre el lloc de professor associat i el 1958 ja era professor titular de la Universitat de Saint Louis, càrrec que va ocupar fins a la seva jubilació el 1977. El 1962 va establir una unitat d'investigació a Roma i des de 1969 fins a 1978 va ser Directora del Institut de Biologia Cel·lular del Consell Nacional Italià d'Investigació, a Roma.

El 1986 va ser guardonada, al costat del bioquímic Stanley Cohen, amb el premi Nobel de Fisiologia i Medicina pel descobriment dels factors de creixement nerviós; aquests van ser un dels primers que es van descobrir en el món animal. Aquest mateix any havia aconseguit, també al costat de Cohen, el premi Lasker d'Investigació Mèdica Bàsica. Les seves troballes han estat fonamentals per a la compressió dels mecanismes de control que regulen el creixement de cèl·lules i teixits, permetent, al seu torn, un major enteniment de les causes de certs processos patògens com els defectes hereditaris i les mutacions degeneratives.

Levi-Montalcini va ser la quarta dona que va aconseguir un Premi Nobel. 

Deixa una obra científica extraordinària, però és més important encara el que la seva vida representa com a exemple, com a persona compromesa, valenta i serena, actuant a favor sempre de l'equitat de gènere, de la igual dignitat de tots els éssers humans.

Va donar a les seves memòries el títol de Elogi de la imperfecció (1988). En elles analitza les raons que el van portar a adoptar decisions que, a la llum del temps transcorregut, jutja serenament. La consciència de la imperfecció és un esperó per millorar, per superar-se.

Rita, que coneixia el cervell millor que ningú, repetia que no volia seguir vivint quan el seu deixés de funcionar-eficientment. Va contribuir de forma decisiva a esclarir com creixen i es renoven les neurones. El 1979 vaig tenir l'honor de presidir el jurat que li va concedir -gairebé amb els mateixos vots que els que va obtenir Jean Dausset, qui seria també premi Nobel de Medicina poc després (1980)- el Premi Internacional de Medicina Saint Vincent. 

El 1994 va crear una fundació que ha presidit fins a la seva mort, dedicada a prestar ajuda per a l'educació, a tots els nivells, de dones joves, especialment a l'Àfrica. Es va inspirar, com tan bé descriu en el seu llibre Les pioneres, a "les dones que van canviar la societat i la ciència a través de la història". Els seus únics mèrits, deia, han estat la "perseverança i l'optimisme". Mai es va jubilar. "El cos s'arruga", comentava, "però no el cervell". I la inacció, el desencant, la desmotivació, "arruguen" el cervell.

El 1993 va aparèixer el seu llibre El teu futur dirigit als joves. El va dedicar a les seves germanes Nina i Paola "en record de l'esdevenidor que havíem previst i somniat juntes en la nostra llunyana joventut". Ningú posseeix la pedra filosofal, escriu, però sí l'experiència que proporciona la facultat creadora que distingeix tot ésser humà. Els principis ètics han de dirigir el comportament. "Espero poder ajudar els adolescents perquè siguin capaços de fer front a aquestes etapes tan decisives i delicades del seu camí, quan es preparen per a una confrontació directa amb la vida". 'El món ha de inventar' és el títol d'un dels capítols d'aquest llibre. Avui els joves ja tenen accés al coneixement del que passa al món en temps real. En adquirir aquesta visió global ens adonem del que ha de canviar-se i el que s'ha de conservar. 

Les aportacions científiques de Rita Levi-Montalcini han estat fonamentals per al millor coneixement de la fisiopatologia del cervell. Però les seves aportacions humanes són igualment rellevants. 

MÉS INFORMACIÓ

ENTREVISTA: "Quan ja no pugui pensar, vull que m'ajudin a morir amb dignitat" (19/04/09)) http://elpais.com/diario/2009/04/19/domingo/1240113156_850215.html 

ENTREVISTA: "El meu cervell amb gairebé cent anys és millor que quan era jove" (24/10/08) http://elpais.com/diario/2008/10/24/sociedad/1224799208_850215.html 

"Vivim dominats per impulsos de baix nivell, com fa 50.000 anys" (15/05/05) http://elpais.com/diario/2005/05/15/domingo/1116129153_850215.html

RECONEIXEMENTS I GUARDONS

• El 1966, va ser triada membre de la Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències.  
• El 1968, es va convertir en la desena dona  triats per a la Acadèmia Nacional de Ciències d'Estats Units. 
• El 1974, malgrat ser una ateu declarada,  va convertir-se en membre de la Acadèmia Pontifícia de les Ciències 
• El 1983, va ser guardonada amb el Premi Horwitz Louisa Brut de la Universitat de Columbia. 
• El 1986, Levi-Montalcini i  Stanley Cohen van rebre el Premi Nobel de Medicina, així com el Premi Albert Lasker d'Investigació Mèdica Bàsica. 
•  El 1987, va rebre la Medalla Nacional de la Ciència, el més alt honor científic nord-americà.
• El 1991, va rebre la Laurea Honoris Causa en Medicina per la Universitat de Trieste, Itàlia. En aquesta ocasió, va expressar el seu desig de formular una Carta de Deures Humans, segons sigui necessari com a contrapart de la Declaració dels Drets Humans massa descuidada. La visió de Rita Levi-Montalcini es va fer realitat amb l'emissió de la Declaració de Trieste de Deures Humans i la fundació el 1993 del Consell Internacional de Drets Humans, ICHD, a la Universitat de Trieste. 
•  Va ser elegida membre estranger de la Royal Society (formadors) en 1995. 
• El 1999, Levi-Montalcini va ser nominada Ambaixadora de Bona Voluntat de l'Organització per a l'Agricultura i l'Alimentació de les Nacions Unides (FAO) pel director general de la FAO, Jacques Diouf.  
• El 2001, va ser nominada senadora vitalicia pel president italià Carlo Azeglio Ciampi. 
• El 2006, Levi-Montalcini va rebre el grau honoris causa en Enginyeria Biomèdica de la Universitat Politècnica de Torí, a la seva ciutat natal.
• El 2008, va rebre el Doctorat Honoris Causa per la Universitat Complutense de Madrid, Espanya.
• Va ser membre fundador de Città della Scienza i Accademician de Studium, Accademia vaig donar Casale i l'Monferrato, Itàlia.

PUBLICACIONS

• Origine ed Evoluzione del nucli Accessori del Nervo abducente nell'embrione di pollastre, Roma, Tip. Cuggiani, 1942.
• Il messaggio nervoso, amb Pietro Angeletti i Giuseppe Moruzzi, Milano, Rizzoli, 1.975.
• Nous avenços en la investigació neurobiològica, a "Commentarii", vol. III, n. 15, Pontifícia Acadèmia Scientiarum de 1976.
• Dell'imperfezione Elogi, Milano, Garzanti, 1987. ISBN 88-11-59390-5. (1999 nuova edizione accresciuta).
• NGF. Obertura vaig donar una nuova frontiera nella neurobiologia, Roma-Napoli, Theoria, 1989. ISBN 88-241-0162-3.
• Sclerosi Multipla a Itàlia. Aspetti i problemi, amb Mario Alberto Battaglia, Gènova, AISM, 1989. ISBN 88-7148-001-5.
• Presentazione di Max Perutz, È necessària la Scienza ?, Milano, Garzanti, 1989. ISBN 88-11-59415-4.
• Prefazione 1 Carlo Levi, inedite Poesie. 1934-1946, Roma, Mancosu de 1990.
• Prefazione 1 Gianni Bonadonna, Donne en medicina, Milano, Rizzoli, 1991. ISBN 88-17-84077-7.
• Presentazione di Gilberto Salmoni, Memòria: un infinit telaio Diàleg do mondo ONU tutto dóna scoprire, Gènova, Costa & Nolan, 1993.
• Prefazione 1 Giacomo Scotti (a cura di), Non si trova cioccolata. Lettere di bambini jugoslavi nell'orrore guerra della, Napoli, Pironti, 1993. ISBN 88-7937-095-2.
• Reti. Scienza, cultura, economia, amb Guido Cimino i Lauro Galzigna, Ancona, Transeuropa, 1993. ISBN 88-7828-101-8.
• Vito Volterra. Il suo Percorso, en Scienza, tecnologia i Istituzioni a Europa. Vito Volterra i l'origini l'CNR, Roma-Bari, Laterza, 1993. ISBN 88-420-4147-5.
• Il tuo futur, Milano, Garzanti, 1993. ISBN 88-11-73837-7.
• Per i Settanta anni italiana Enciclopèdia della, 1925-1995, en 1925-1995: la Treccani compie 70 anni. Mostra storico-documentària, Roma, Treccani, Istituto della Enciclopèdia Italiana, 1995.
• Prefazione una Associació Mèdica Americana, l'ús degli animali nella ricerca scientifica. Llibre bianco, Bolonya, Esculapi, 1995.
• Senz'olio controls vento, Milano, Baldini i Castoldi, 1996. ISBN 88-8089-198-7.
• L'asso nella manica 1 brandelli, Milano, Baldini i Castoldi, 1998. ISBN 88-8089-429-3.
• La Galassia ment, Milano, Baldini i Castoldi, 1999. ISBN 88-8089-636-9.
• Presentazione di Nicola Canal, Angelo Ghezzi i Mauro Zaffaroni, sclerosi Multipla. Attualità i Prospettive, Milano, Masson, 1999. ISBN 88-214-2467-7.
• Intervista a Serena Zoli, Storie di ordinària Resurrezione (i non). Fuori dalla depressione i altri mali Oscuri, Milano, Rizzoli, 1999. ISBN 88-17-86072-7.
• L'Università delle entre la cultura. Conferenza della professoressa Rita Levi-Montalcini, Sondrio, Banca Popolare di Sondrio, 1999.
• Cantico vaig donar una vita, Milano, Cortina, 2000. ISBN 88-7078-666-8.
• Un univers inquiet. Vita i operi vaig donar Paola Levi Montalcini, Milano, Baldini i Castoldi, 2001. ISBN 88-8490-111-1.
• Tempo di mutamenti, Milano, Baldini i Castoldi, 2002. ISBN 88-8490-140-5.
• Tempo di Azione, Milano, Baldini Castoldi Dalai, 2004. ISBN 88-8490-429-3.
• Abbi il coraggio di conoscere, Milano, Rizzoli, 2004. ISBN 88-17-00199-6.
• Lungo li dv conoscenza della. Un viaggio per Sentieri inesplorati amb Rita Levi-Montalcini, amb Giuseppina Tripodi, Brescia, Serra Tarantola, 2005. ISBN 88-88507-56-6.
• Eva africana època, Roma, Gallucci, 2005. ISBN 88-88716-35-1.
• I Nuovi magellani nell'er @ digital, Amb Giuseppina Tripodi, Milano, Rizzoli, 2006. ISBN 88-17-00823-0.
• Tempo di revisione, amb Giuseppina Tripodi, Milano, Baldini Castoldi Dalai, 2006. ISBN 88-8490-983-X.
• La vita intellettuale, a la vita intellettuale. Professioni, arti, impresa a Itàlia i nel pianeta. Atti del internazionale fòrum, 13 i 14 febbraio 2007, Bolonya, Salone del Podesta di Palazzo Re Enzo, Piazza del Nettuno, Bolonya, Proctor, 2007. ISBN 978-88-95499-00-0.
• Rita Levi-Montalcini racconta la scuola ai ragazzi | Rita Levi-Montalcini amb Giuseppina Tripodi racconta la scuola ai ragazzi, Milano, Fabbri, 2007. ISBN 978-88-451-4308-3.
• Li antenate mar Donne Pioniere nella società i nella scienza dall'antichità ai giorni nostri, amb Giuseppina Tripodi, Roma, Gallucci, 2008. ISBN 978-88-6145-033-2.
• La Clessidra della vita di Rita Levi-Montalcini, amb Giuseppina Tripodi, Milano, Baldini Castoldi Dalai, 2008. ISBN 978-88-6073-444-0.
• Ritmi d'art, Serra Tarantola, 2008 ISBN 88-95839-05-6
• Cronologia vaig donar una scoperta, Milano, Baldini Castoldi Dalai, 2009. ISBN 978-88-6073-557-7.
• L'altra part del mondo, amb Giuseppina Tripodi, Milano, Rizzoli, 2009. ISBN 978-88-17-01529-5.

Més info: 

DECLARACIÓN Y PROGRAMA DE ACCIÓN DE VIENA, Trieste 1993

http://www.ohchr.org/Documents/Events/OHCHR20/VDPA_booklet_Spanish.pdf 

DECLARACIÓN DE RESPONSABILIDADES Y DEBERES HUMANOS, València 1998

https://dhpedia.wikispaces.com/file/view/Declaraci%C3%B3n+de+responsabilidades+y+deberes+humanos+(con+introducci%C3%B3n+y+otros).pdf 

Publicat: http://www.sarasuati.com/rita-levi-montalcini-neurocientifica/

ELLES, LES OBLIDADES: MARTHA NUSSBAUM

Si les dècades dels 40 i 50 van ser de Simone de Beaivoir, les dels 60 i 70 de Hanna Arendt i les dels 80 i 90 de Maria Zambrano (si més no, a casa nostra) les últimes dècades han estat de Martha Nussbaum i Judith Butler (amb qui Nussbaum ha polemitzat pel seu estil).

Martha Nussbaum és una filòsofa que ha fet importants aportacions en el camp de l'ètica i la filosofia política, així com dins del feminisme i la filosofia grecoromana. La seva obra reflecteix la diferència qualitativa que implica la teoria filosòfica feta per dones enfront de la que portaven fent els homes i com la incorporació de certes temàtiques tradicionalment ignorades per la filosofia amplien la seva perspectiva i revitalitzen la disciplina. Gràcies a dones com Nussbaum, la filosofia és avui una activitat més sòlida, més humana.

Va néixer el 1947 a la ciutat de Nova York, filla de George Craven, un advocat de Filadèlfia, i Betty Warren, dissenyadora d'interiors i mestressa de casa; durant els seus anys d'adolescència, Nussbaum va assistir a la Escola de Baldwin a Bryn Mawr. Va estudiar teatre i clàssics en la Universitat de Nova York, obtenint una llicenciatura en 1969, i es va traslladar a poc a poc a la filosofia i a la Universitat de Harvard, on va obtenir un mestratge en 1972 i un doctorat en 1975, estudiant amb G. E. L. Owen. D’ aquest període va ser el seu matrimoni amb Alan Nussbaum (es va divorciar en 1987), i la seva conversió al judaisme, el naixement de la seva filla Rachel, qui actualment és professora d'història en The Evergreen State College. L'interès de Nussbaum en el judaisme va continuar aprofundint-se.

En el decurs dels seus estudis a la Universitat de Harvard, Nussbaum va trobar-se amb un important grau de discriminació, inclòs l'assetjament sexual, i problemes per obtenir qui s’encarregués de tenir cura de la seva filla. Quan es va convertir en la primera dona a ocupar la Germandat Juvenil a Harvard, Nussbaum va rebre una nota de felicitació a partir d'una "prestigiosa classicista" qui li va suggerir que, atès que "females fellowess" era un nom estrany, ella s'hauria de fer dir hetera, doncs a Grècia aquestes cortesanes educades eren les úniques dones que havien participat en simposis filosòfics. Va ensenyar filosofia i clàssics a Harvard en la dècada de 1970 i principis de 1980, on li va ser negada la tinença pel Departament de Clàssics a 1982.  Nussbaum després es va traslladar a la Universitat de Brown, on va ensenyar fins a 1994 quan es va unir a la Universitat de Chicago Law School facultat. Nussbaum és membre de la Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències (elegida 1988) i de la Societat Filosòfica Americana. En 2008 va ser triada membre de l’Acadèmia Britànica. És President Fundador i Ex President del Human Development and Capability Association i Ex President de l’ American Philosophical Association.

Nussbaum va començar la seva trajectòria filosòfica en el camp dels estudis clàssics, com a investigadora d'Aristòtil i de les escoles hel·lenístiques, assumptes sobre els quals ha publicat dos llibres que s'han convertit ja en clàssics contemporanis: La fragilitat del bé: fortuna i ètica en la tragèdia i la filosofia grega (Antonio Machado, 1995) i La teràpia del desig: teoria i pràctica de l'ètica hel·lenística (Paidós, 2003).

L'obra de Nussbaum en les capacitats s’ha centrat sovint en la desigualtat de les llibertats i oportunitats, i s'ha desenvolupat un tipus distintiu de feminisme, inspirant-se en la tradició liberal, però posant l'accent en que el liberalisme, en el seu millor moment, implica un replantejament radical de les relacions i les relacions de gènere dins de la família. 

Ha desenvolupat un treball innovador en l'estudi de les emocions, amb implicacions per a l'ètica i el dret, que ha donat fruit a dues obres cabdals: Paisatges del pensament: la intel·ligència de les emocions (Paidós, 2008), que és la seva obra teòrica més ambiciosa, no només per la seva extensió -més de 800 Pàg.- i la seva interdisciplinarietat, sinó per l'intent de revitalitzar una visió estoica de les emocions, és a dir, de concebre-les com avaluacions cognitives que la filosofia moral hauria de tenir en compte; i L’ ocultació del que és humà: repugnància, vergonya i llei (Katz, 2006), on l'autora ha fet servir el coneixement que ha acumulat sobre les emocions en obres anteriors per aplicar a l'àmbit jurídic.

Amb aportacions destacables en l’àmbit de la filosofia política, tant en un pla teòric en Les fronteres de la justícia: consideracions sobre l'exclusió (Paidós, 2007), o Els límits del patriotisme: identitat, pertinença i ciutadania mundial (Paidós, 1999).

Com en una vessant més pràctica amb Les dones i el desenvolupament humà: l'enfocament de les capacitats (Herder, 2002) i Crear capacitats: proposta per al desenvolupament humà (Paidós, 2012), on defensa la necessitat d'una "contrateoría" que substitueixi la teoria vigent de mesurar el desenvolupament d'un país exclusivament pel creixement econòmic generat durant un any (és a dir, pel seu PIB anual), doncs està demostrat que aquesta categoria econòmica no reflecteix el desenvolupament humà i efectiu que es produeix en una societat.

Nussbaum ha participat en molts intensos debats amb altres intel·lectuals, en els seus escrits acadèmics, així com a les pàgines de revistes semi-populars i ressenyes de llibres i, en un cas, al testificar com a perit en els tribunals, testificant en el judici sense jurat a Colorado per Romer V. Evans, Nussbaum va argumentar en contra de l'afirmació que la història de la filosofia proporciona l'estat amb un "interès convincent" a favor d'una llei per negar a gais i lesbianes el dret de buscar l'aprovació de la no discriminació per les lleis locals. Una part d'aquest testimoni, tractava dels significats potencials del terme tolmêma en l'obra de Plató. Va ser objecte de controvèrsia i acusada de ser enganyosa i fins i tot de cometre perjuri pels crítics.  Nussbaum va respondre a aquestes acusacions en un extens article anomenat "amor platònic i la Llei de Colorado".  Nussbaum utilitza múltiples referències del "Banquet" de Plató i les seves interaccions amb Sòcrates com a evidència del seu argument. El debat va continuar amb una resposta d'un dels seus crítics més severs, Robert P.George. 

Ha criticat Noam Chomsky com un dels intel·lectuals d'esquerra que tenen la creença que "no cal criticar els amics, que la solidaritat és més important de correcció ètica". Ella suggereix que un pot "traçar aquesta línia a un vell menyspreu marxista de l'ètica burgesa, però que és repugnant sigui quina sigui la procedència".  Entre les seves revisions crítiques es troben obres d’Allan Bloom,  Harvey Mansfield, i Judith Butler. Els seus debats més intensos i acadèmics han estat amb figures com John Rawls, Richard Posner, i Susan Moller Okin. 

Nussbaum és també una ardent defensora de l'ensenyament de les humanitats (xoc de persones, no de cultures) com ho demostren El cultiu de la humanitat: una defensa clàssica de la reforma de l'educació liberal (Paidós, 2005) i Sense ànim de lucre: Per què la democràcia necessita de les humanitats (Katz, 2011), apostant per una educació cosmopolita per abordar el multiculturalisme creixent i els greus problemes transnacionals  als quals han de fer front les generacions futures. Amb la mateixa passió defensa també l'ús de la literatura i les arts com a mitjà per a "humanitzar" i "desespecializar" als futurs jutges, advocats i economistes -aquesta és la tesi fonamental de Justícia poètica (Andrés Bell, 1997) - o com poden les obres d'art incitar determinades emocions que poden ser molt útils per a l'ètica, com fa a El coneixement de l'amor: assajos sobre filosofia i literatura (Antonio Machado, 2006).

En els seus últims llibres la filòsofa s'ha centrat en estudiar amb gran minuciositat la importància de la religió en la cultura, especialment els problemes religiosos que sorgeixen en les societats on conviuen diferents religions, tant a l'Índia: democràcia i violència religiosa (Paidós, 2009 ) com en Llibertat de consciència: contra els fanatismes (Tusquets, 2009) oa The New Religious Intolerance: Overcoming the Politics of Fear in an Anxious Age (HUP, 2012). En el llibre sobre l'Índia, Nussbaum declara emfàticament que "el veritable xoc no és un xoc de civilitzacions entre 'islam' i 'Occident', sinó més aviat un xoc que té lloc en el si de pràcticament totes les nacions modernes: un xoc entre persones disposades a conviure amb persones diferents sobre la base del respecte mutu i aquelles que pretenen aconseguir la protecció de l'homogeneïtat a través del domini exercit per una única tradició religiosa i ètnica ". En un nivell més profund, la tesi d'aquest llibre és la idea gandhiana que la veritable lluita que ha de lliurar la democràcia és una lluita a l'interior del propi individu, entre l'impuls per dominar i ultratjar l'altre, i la disposició per viure respectuosament sobre la base de la compassió i la igualtat.

Nussbaum no oblida mai el servei públic que ha de rendir el filòsof, per això ha reunit en un Philosophical Interventions: Reviews 1986-2011 (OUP, 2012) una gran part dels articles que ha escrit durant aquests últims 25 anys sobre diverses qüestions d'interès públic. "La filosofia hauria de ser socràtica, una activitat compartida, transparent, a la qual tothom pugui accedir a partir d'un concepte d'igualtat. Hauria d'estar allunyada de tota foscor i autoritat. La tradició amb la qual simpatitzo és la habermasiana, compromesa amb la transparència i amb el lliure intercanvi ", diu en una entrevista inclosa al final de Llibertat de consciència: l'atac a la igualtat de respecte (Katz, 2011).

Bibliografia

• Nussbaum, Martha (traductor); Aristòtil (autor) (1985). Aristòtil de motu animalium: text amb la traducció, comentaris i assajos interpretatius. Princeton, NJ :. Princeton University Press ISBN  9780691020358.
• Nussbaum, Martha (1990). El coneixement de l'amor: assajos sobre filosofia i literatura. Nova York :. Oxford University Press ISBN  9780195074857.
• Nussbaum, Martha; Oksenberg Rorty, Amelie (1992). Assaigs sobre d'Aristòtil De anima. Oxford Anglaterra. Clarendon Press ISBN  9780198236009.
• Nussbaum, Martha; Sen, Amartya. (1993) La qualitat de vida. Oxford Anglaterra, Nova York. Clarendon Press, Oxford University Press ISBN  9780198287971.
• Nussbaum, Martha (1995). Justícia poètica: la imaginació literària i la vida pública. Boston, Massachusetts :. Beacon Press ISBN  9780807041093.
• Nussbaum, Martha; Glover, Jonathan (1995). Les dones, la cultura i el desenvolupament: un estudi de les capacitats humanes. Oxford Nova York :. Clarendon Press, Oxford University Press ISBN  9780198289647.
• . Nussbaum, Martha (1996) Per amor a la pàtria: debatre els límits del patriotisme. Boston :. Beacon Press ISBN  9780807043134.
• Nussbaum, Martha (1997). El cultiu de la humanitat: una defensa clàssica de la reforma en l'educació liberal. Cambridge, Massachusetts :. Harvard University Press ISBN 9780674179493.
• Nussbaum, Martha (1998). 'República' de Plató: la bona societat i la deformació del desig. Washington: Biblioteca del Congrés. ISBN  9780844409511.
• Nussbaum, Martha C.; Sunstein, Cass R. (1999). Els clons i clons: fets i fantasies sobre la clonació humana. Nova York Londres :. WW Norton ISBN  9780393320015.
• Nussbaum, Martha; Okin, Susan Moller; Cohen, Josué; Howard, Matthew (1999). És el multiculturalisme dolent per a les dones ?. Princeton, Nova Jersey: Princeton University Press. ISBN  9780691004327. Originalment un assaig (pdf).
• Nussbaum, Martha (2000). El sexe i la justícia social. Oxford Nova York :. Oxford University Press ISBN  9780195112108.
• Nussbaum, Martha (2000). Les dones i el desenvolupament humà: l'enfocament de les capacitats. Cambridge Nova York :. Cambridge University Press ISBN 9780521003858.
• Nussbaum, Martha (2001). La fragilitat del bé: la sort i l'ètica en la tragèdia grega i la filosofia (. Segona ed). Cambridge, Regne Unit, Nova York. Cambridge University PressISBN  9780521791267.
• . Nussbaum, Martha (2001) Trastorns del pensament: la intel·ligència de les emocions. Cambridge Nova York :. Cambridge University Press ISBN  9780521531825.
• Nussbaum, Martha; Sihvola, Juha (2002). El somni de la raó: l'experiència eròtica i l'ètica sexual a l'antiga Grècia i Roma. Chicago: University of Chicago Press. ISBN 9780226609157.
• Nussbaum, Martha; Sunstein, Cass R .. (2004) Drets dels animals: els debats actuals i noves direccions. Oxford Nova York :. Oxford University Press ISBN  9780195305104.
• Nussbaum, Martha (2004). Amagant de disgust la humanitat, la vergonya i la llei. Princeton :. Princeton University Press ISBN  9780691126258.
Traduït a l'espanyol com Nussbaum, Martha (2006). El ocultació del que és humà: repugnància, vergonya i llei (en espanyol). Buenos Aires :. Katz Editors ISBN 9788460983545.
• Nussbaum, Martha (2004), "El futur del liberalisme feminista", en Baehr, Amy R., Varietats del liberalisme feminista, Lanham, Maryland Oxford: Rowman & Littlefield Publishers, ISBN  9780742512030.
• Nussbaum, Martha C. (2005), "Les dones i els universals culturals", en Cudd, Ann I .; Andreasen, Robin O., La teoria feminista: una antologia filosòfica, Oxford, Regne Unit Malden, Massachusetts :. Blackwell Publishing, pp 302-324, ISBN  9781405116619.
• Nussbaum, Martha c. (2005), "L'educació de les dones: un desafiament global", en Friedman, Marilyn, la Dona i la ciutadania, els estudis en els Feminist Philosophy, Oxford Nova York: Oxford University Press, pp 188-214 ,. ISBN  9780195175356.
• Nussbaum, Martha (2006). Fronteres de la justícia: la discapacitat, nacionalitat, pertinença a la espècie. Cambridge, Massachusetts :. El Belknap Press Harvard University Press ISBN  9780674024106.
• Nussbaum, Martha (2006), "" Ja sigui per la raó o prejudici ": prendre els diners per als serveis corporals", en Spector, Jessica, la prostitució i la pornografia: debat filosòfic sobre la indústria del sexe, Stanford :. Stanford University Press, pp 175-208 , ISBN  9780804749381.
• Nussbaum, Martha (2007). El xoc dins de la democràcia, la violència religiosa, i el futur de la Índia. Cambridge, Massachusetts: Belknap Press de Harvard University Press.ISBN  9780674030596. Revisat en Mishra, Pankaj (28 de juny de 2007). "Impasse a la Índia". The New York Review of Books 54/11. pp. 48-51. Consultat el 18 abril, 2,014.
• Nussbaum, Martha (2008). La llibertat de consciència: en defensa de la tradició de la igualtat religiosa dels Estats Units. Nova York: Basic Books. ISBN  9780465018536.
• Nussbaum, Martha C. (estiu de 2008). "Robin West," Jurisprudència i Gènere ": la defensa d'un liberalisme radical". Universitat de Chicago Law Review (Universitat de Xicago Facultat de Dret) 75 (3) :. 985-996 JSTOR  20.141.934. Pdf. Veure també: West, Robin (Hivern 1988). "Jurisprudència i de gènere". Universitat de Chicago Law Review (Universitat de Xicago Facultat de Dret) 55 (1): 1-72. Doi:10.2307 / 1599769. JSTOR 1.599.769.   Pdf.
• Nussbaum, Martha (2009). La teràpia del desig: teoria i pràctica en l'ètica hel·lenística: amb una nova introducció per l'autor (. Segona ed). Woodstock Princeton, Nova Jersey: Princeton University Press. ISBN  9780691141312.
• Nussbaum, Martha C. (2009), "El xoc dins: la democràcia i la dreta hindú", en Kanbur, Ravi; Basu, Kaushik, Arguments a favor d'un món millor: assajos en honor d'Amartya Sen | Volum II: La societat, les institucions i el desenvolupament, Oxford, Nova York. Oxford University Press, pp 503-521, ISBN  9780199239979.
• Nussbaum, Martha (2010). A partir de fàstic a la humanitat: l'orientació sexual i el dret constitucional. Oxford Nova York :. Oxford University Press ISBN  9780195305319.
• Nussbaum, Martha (2010). Sense ànim de lucre: per què la democràcia necessita de les humanitats. Princeton, NJ :. Princeton University Press ISBN  9780691140643.Traduït a l'espanyol com Nussbaum, Martha (2010). Sense ànim de lucre: Per Que La Democràcia NECESSITA de les Humanitats. . Madrid: Katz ISBN  9788492946174. |Traduït al grec com Όχι για το κέρδος, ΟΙ ΑΝΘΡΩΠΙΣΤΙΚΕΣ ΣΠΟΥΔΕΣ ΠΡΟΑΓΟΥΝ ΤΗ ΔΗΜΟΚΡΑΤΙΑ Nussbaum Martha
• Nussbaum, Martha (2011). La creació de capacitats: l'enfocament de desenvolupament humà. Cambridge, Massachusetts: El Belknap Press de Harvard University Press.ISBN  9780674050549.
• Nussbaum, Martha (2012). Les intervencions filosòfiques: ressenyes de llibres, 1986-2011. Nova York :. Oxford University Press ISBN  9780199777853.
• Nussbaum, Martha (2012). La nova intolerància religiosa: la superació de la política de la por en una era ansiosa. Cambridge, Massachusetts: Belknap Press de Harvard University Press. ISBN  9780674725911.
• Nussbaum, Martha (2013). Emocions polítics: per què és important l'amor per la justícia. Cambridge, Massachusetts: El Belknap Press de Harvard University Press. ISBN 9780674724655.

ELLES, LES OBLIDADES: EMMY NOETHER

Amalie Emmy Noether va néixer el 23 de març de 1882 a la ciutat bavaresa d'Erlangen. Filla del matemàtic Max Noether, que impartia classes en la Universitat d'Erlangen-Nuremberg, i de Ida Amalia Kaufmann,  filla d'un pròsper mercader. Era la gran de quatre germans.

Durant la seva infància va destacar per la seva capacitat de resolució de problemes de lògica i per la seva personalitat simpàtica. Destacava en francès i anglès, va rebre classes de piano i, com dictava l'època,  van ensenyar-la a cuinar i a netejar. Seguí els estudis de llengües i després de matemàtiques a Erlangen on ensenyava el seu pare i a Göttingen. Les dones no eren admeses com estudiants, i per tant es va inscriure com a oient. 

Malgrat els obstacles del sexisme de l'època, el 14 de juliol de 1903, aprovà l'examen de fi de carrera del Realgymnasium (institució secundària) de Nuremberg. Durant el semestre d'hivern del 1903–1904, estudià a la Universitat de Göttingen, assistint a lliçons impartides per l'astrònom Karl Schwarzschild i els matemàtics Hermann Minkowski, Otto Blumenthal, Felix Klein, i David Hilbert.

El 24 d'octubre del 1904 tornà a Erlangen i declarà la seva intenció de centrar-se exclusivament en les matemàtiques. Sota la supervisió de Paul Gordan, va escriure la seva tesi Über die Bildung des Formensystems der ternären biquadratischen Form ("Sobre la construcció dels sistemes fonamentals formals de les formes ternàries biquadràtiques", 1907). Tot i ser ben acollida, Noether descriví posteriorment la seva tesi com a "una merda"

Durant els següents set anys (1908–1915) va impartir classes a l'Institut matemàtic de la Universitat d'Erlangen sense rebre un sou, substituint ocasionalment al seu pare quan es trobava malalt. El 1910 i 1911, publicà una ampliació de la seva tesi doctoral generalitzant el cas de 3 variables a n variables.

Gordan es jubilà la primavera del 1910, però continuà ensenyant ocasionalment amb el seu successor, Erhard Schmidt, qui poc després ocuparia una plaça a Breslau. Gordan abandonà l'ensenyament el 1911 amb l'arribada del seu segon successor, Ernst Fischer. Gordan mor el desembre de 1912. Noether i Fischer compartiren amb entusiasme el seu plaer per les matemàtiques i amb freqüència parlaven sobre les seves classes molt després que aquestes haguessin acabat. Noether seguí enviant postals a Fischer, i intercanviant impressions sobre pensaments matemàtics.

Segons Hermann Weyl, Fischer fou una important influència en Noether, en particular per introduir-la a l'obra de David Hilbert. De 1913 a 1916, Noether publicà diversos articles ampliant i aplicant la metodologia de Hilbert a objectes matemàtics com els cossos de funcions racionals i la teoria dels invariants de grups finits. Aquesta fase marcaria el començament del seu compromís amb l'àlgebra abstracta, el camp de les matemàtiques en el que efectuà contribucions fonamentals.

En la primavera de 1915, Noether fou convidada a tornar a la Universitat de Göttingen per David Hilbert i Felix Klein. Durant els seus primers anys com a professora a Göttingen, no va obtenir una plaça oficial i no rebia cap retribució. La seva família li pagava l'allotjament i manutenció, sufragant d'aquesta manera la seva dedicació acadèmica. Freqüentment, les seves classes s'anunciaven amb el nom de Hilbert, i tenia la consideració d'ajudant.

Poc després de la seva arribada a Göttingen, mostraria la seva capacitat provant el teorema que avui dia porta el seu nom (el teorema de Noether), i que mostra que tota llei de conservació en un sistema físic prové d'alguna simetria diferenciable del mateix. 

Els físics americans Leon M. Lederman i Christopher T. Hill argumenten en el seu llibre Symmetry and the Beautiful Universe que el teorema de Noether és "certament un dels més importants teoremes matemàtics mai provats, que guiaren el desenvolupament de la física moderna, possiblement al mateix nivell que el teorema de Pitàgores.

El departament de matemàtiques de la Universitat de Göttingen permeté que Noether comencés el procés de la seva habilitació (cap a la posició de professor) el 1919, quatre anys després que hagués començat a donar classes a la seva facultat.

Tres anys després, rebé una carta del Ministeri de Ciència, Art i Educació Pública de Prússia en el que se li conferia el títol de nicht beamteter ausserordentlicher Professorin (Professora no funcionaria externa, és a dir, amb drets i funcions administratives limitades). Aquest càrrec era un professorat extraordinari sense paga, no corresponent al professorat ordinari, que comportaria la condició de funcionari públic. Tot i que es reconeixia la importància del seu treball, el càrrec encara no comportava la percepció d'un salari. Noether no va ser retribuïda per les seves classes fins que fou designada pel càrrec especial de Lehrauftrag für Algebra (catedràtica d'àlgebra) un any després.

L'obra fonamental per a l'àlgebra de Noether començà el 1920. Amb la col·laboració de W. Schmeidler, publicà un article sobre la teoria d'ideals en la que definí els ideals per l'esquerra i per la dreta en un anell. L'any següent publicà un article que es convertí en una obra fonamental en el camp, titulat Idealtheorie in Ringbereichen, on analitzava la condició de la cadena ascendent respecte als ideals. El notable algebrista canadenc, Irving Kaplansky, qualificà el seu treball de revolucionari, i la seva publicació donà lloc al terme "anell noetherià". També altres objectes matemàtics foren reanomenats com a "noetherians".

A Göttingen, Noether supervisà més d'una dotzena de doctorands. El primer fou Grete Hermann, qui defensà la seva tesi el febrer de 1925. També dirigí la tesi de Max Deuring, qui es distingí com estudiant de grau i continuà contribuint significativament en el camp de l'àlgebra aritmètica. Hans Fitting, a qui se'l coneix pel teorema de Fitting i el lema de Fitting. Zeng Jiongzhi, qui provà el teorema de Tsen. També treballà estretament amb Wolfgang Krull, qui va fer avançar enormement l'àlgebra commutativa amb el seu Hauptidealsatz (teorema de l'ideal principal) i amb la seva teoria de la dimensió en l'àlgebra commutativa, per anells commutatius.

L'hivern de 1928–29, Noether accepta una invitació de la Universitat Estatal de Moscou, a la Unió Soviètica, on va treballar amb Pàvel Serguèievitx Alexàndrov. A més de continuar amb les seves investigacions, impartí classes d'àlgebra abstracta i geometria algebraica. Treballà també amb els topòlegs Lev Pontriàgin i Nikolai Txebotariov, qui més tard lloarien la seva contribució al desenvolupament de la teoria de Galois.

Tot i que la política no fou central en la seva vida, Noether prengué cert interès en assumptes polítics, i segons Alexàndrov, mostrà un considerable suport a la revolució russa de 1917. Noether se sentia especialment feliç de veure els avenços soviètics en els camps de la ciència i les matemàtiques, que considerava indicatius de les noves oportunitats que brindava el projecte bolxevic. Aquesta actitud li comportà problemes a Alemanya, culminant en el seu desallotjament de la pensió on vivia a causa de les protestes dels líders estudiantils, que es queixaven de viure amb una jueva marxista.

El 1932, Emmy Noether i Emil Artin van rebre el Premi Ackermann–Teubner Memorial per la seva contribució a les matemàtiques. El premi va ser vist com un reconeixement oficial pels seus considerables treballs en el camp. No obstant, els seus col·legues expressaren frustració pel fet de no ser admesa a la Acadèmia de Ciències de Göttingen i de no ser promoguda mai al càrrec de Ordentlicher Professor (catedràtica).

Noether visità Zürich el setembre del 1932 per dirigir-se al plenari del Congrés Internacional de Matemàtics. Allí pronuncià un discurs sobre Hyperkomplexe Systeme und ihre Beziehungen zur kommutativen Algebra und zur Zahlentheorie ("Sistemes hipercomplexes i les seves relacions amb l'àlgebra commutativa i la teoria de nombres"). Al congrés hi assistiren vuit-centes persones, entre les quals hi són els col·legues de Noether: Hermann Weyl, Edmund Landau, i Wolfgang Krull. El congrés de 1932 es descriu a vegades com el punt àlgid de la seva carrera.

Per ser de família jueva, és obligada a retirar-se el 1933. Quan Adolf Hitler es convertí en Reichskanzler el gener de 1933, l'activisme nazi en el país s'incrementà dramàticament. A la Universitat de Göttingen, l'Associació d'Estudiants d'Alemanya encapçalà un atac contra el que ells consideraven "l'esperit antialemany del jueus", amb l'ajuda d'un Privatdozent (un tipus de professor sense càtedra o sou) anomenat Werner Weber, antic alumne d'Emmy Noether. Les actituds antisemites crearen un clima hostil pels professors jueus. Una de les primeres accions del govern de Hitler fou la Llei per la Restauració del Servei Civil Professional que acabà amb el lloc de treball de funcionaris jueus o "políticament sospitosos".

Quan dotzenes de professors es quedaren a l'atur i començaren a cercar una plaça de docent fora d'Alemanya, els seus col·legues dels Estats Units els buscaren assistència i oportunitats laborals. Albert Einstein i Hermann Weyl foren escollits per l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton, mentre que d'altres cercaven el patrocinador que es precisava pels tràmits d'immigració. Noether fou contactada per representants de dues institucions d'ensenyament superior, el Bryn Mawr College, institució d'ensenyament superior per a dones de Pennsilvània, als Estats Units i la Universitat d'Òxford (Somerville College), a Anglaterra.

Al Bryn Mawr, Noether llaurà amistat amb Anna Wheeler, qui havia estudiat a Göttingen just abans que Noether hi arribés. Una altra font de suport al College fou la presidenta de Bryn Mawr, Marion Edwards Park, qui convidà amb entusiasme els matemàtics locals perquè "observessin a la Doctora Noether en acció". Noether i un petit grup d'estudiants treballaren ràpidament el llibre de 1930 de Bartel Leendert van der Waerden, Àlgebra Moderna I i parts de la Theorie der algebraischen Zahlen Teoria de nombres algebraics, 1908), d'Erich Hecke.

El 1934, Noether començà a donar classes en l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton per invitació d'Abraham Flexner i Oswald Veblen. També treballà amb i supervisà a Abraham Albert i Harry Vandiver. El seu temps als Estats Units fou plaent, envoltada com ho estava de col·legues que la recolzaven, i absorbida amb els seus temes preferits. L'estiu del 1934, tornà per una breu estada a Alemanya per trobar-se amb Emil Artin i el seu germà Fritz Noether abans que aquest es dirigís a la Universitat de Tomsk, a la Unió Soviètica. Tot i que molts dels seus anteriors col·legues havien estat obligats a abandonar la universitat, va poder fer-ne us de la biblioteca com investigadora convidada estrangera.

L'abril de 1935, els metges li descobriren un tumor pèlvic. Preocupats per les possibles complicacions de la cirurgia, li ordenaren dos dies de repòs en llit abans de procedir a la intervenció. Durant la mateixa descobriren un tumor ovàric de la mida d'un meló. Dos tumors uterins més petits que semblaven ser benignes no foren extirpats per evitar que es prolongués l'operació. Durant tres dies semblà que la convalescència seguia un curs normal, i es recobrà ràpidament d'un col·lapse circulatori que es produí el quart dia. El 14 d'abril, però, perdé la consciència, la seva temperatura s'elevà a 42,5 °C i finalment morí.

Uns dies després de la mort de Noether, els seus amics i companys de Bryan Mawr celebraren un servei en la seva memòria a la casa de la presidenta de la universitat, Marion Edwards Park. Hermann Weyl i Richard Brauer viatjaren des de Princeton i parlaren amb Wheeler i Taussky sobre la col·lega desapareguda. En els mesos que seguiren, començaren a aparèixer homenatges escrits de tot el món: Al d'Albert Einstein, s'uniren els de Bartel Leendert van der Waerden, Weyl, i Pàvel Alexàndrov, que presentaren els seus respectes.

El seu cos fou incinerat i les seves cendres enterrades al claustre de la biblioteca M. Carey Thomas al Bryn Mawr College.

Al llarg del segle XIX fins a la mort de Noether el 1935, el camp de l'àlgebra va viure una profunda revolució. Els matemàtics dels segles anteriors treballaven amb mètodes pràctics per resoldre tipus específics d'equacions, així com amb problemes relacionats amb la construcció de polígons regulars amb regle i compàs. El 1829, Carl Friedrich Gauss va demostrar que nombres primers com el cinc podien ser factoritzats per Enters de Gauss, el 1832 s'introdueix el concepte de grup per Évariste Galois, i el descobriment dels quaternions el 1843 per William Rowan Hamilton. Les matemàtiques anaven determinant les propietats de sistemes cada cop més abstractes definits per les regles cada cop més universals. La contribució de Noether a les matemàtiques vingueren pel desenvolupament del camp de l'àlgebra abstracta.

El treball de Noether continua sent rellevant pel desenvolupament de la física teòrica i les matemàtiques i mai se l'ha deixat de considerar com un dels més grans matemàtics del segle XX. En el seu obituari, l'algebrista Bartel Leendert van der Waerden digué que "la seva originalitat matemàtica estava més enllà de qualsevol comparació", i Hermann Weyl que Noether "canvià la faç de l'àlgebra abstracta" amb els seus treballs. 

En una carta al New York Times, Albert Einstein escrigué que si s'hagués de jutjar la feina dels matemàtics vius més competents, la senyoreta Noether fora de lluny el geni matemàtic més significatiu produït d'ençà que començà l'educació superior de les dones. En el regne de l'àlgebra, en el qual els més dotats matemàtics han estat ocupats durant segles, descobrí mètodes que s'han mostrat d'enorme importància per a l'actual generació de joves matemàtics.

El 2 de gener de 1935, uns pocs mesos després de la seva mort, el matemàtic Norbert Wiener escrigué que la senyoreta Noether era la més gran matemàtica que mai havia existit; i la més gran científica contemporània de qualsevol especialitat, i una autoritat com a poc al mateix nivell de Madame Curie.

A l'Exposició Universal de 1964 a Nova York, sota el lema "Matemàtiques: més enllà del món dels nombres", Noether fou l'única dona inclosa entre els matemàtics notables del món modern.

Einstein va descriure el teorema com una peça per "penetrar en el pensament matemàtic". 

El teorema de Noether expressa que l'existència de certes simetries abstractes en un sistema físic comporta l'existència de les lleis de conservació. A més de permetre aplicacions físiques pràctiques, aquest teorema constitueix una explicació de per què hi ha lleis de conservació i magnituds físiques que no canvien al llarg de l'evolució temporal d'un sistema físic. Això va permetre pensar la base física que va permetre fer el salt teòric que va portar als físics a teoritzar el bosó e de Higgs molt abans que es presentés al Gran Col·lisionador d'Hadrons. La simetria és tan fonamental per a la física que el model estàndard de la física de partícules es refereix amb freqüència pels seus grups de simetria: O (1) x SU (2) × SU (3). 

En els temps de Noether, l'establisment científic va treballar dur per mantenir a les dones fora. Fins i tot avui en dia, en les matemàtiques o la física, podem observar una asimetria en el tractament de dones i homes en el món acadèmic. 

I com Emmy Noether ens va ensenyar, quan es trenca una simetria, això vol dir que s'està perdent alguna cosa.

Més informació:

• «Emmy Noether». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
• "El Rostre Humà de les Matemàtiques-Emmy Noether (1882-1935)", al Centro virtual de divulgación de las matemáticas, Real Sociedad Matemática Española i CSIC, 2007. 
• Biografia d'Emmy Noether a la plana d'Enrique R. Aznar, del Departament d'Àlgebra de la Universitat de Granada. 
• Breu biografia a "Dones matemàtiques", Francisco Gonzàlez Majàn, UOC. 
• Contribucions d'Emmy Noether a la física matemàtica i dades bàsiques i alguns comentaris, a Contributions of 20th-Century Women to Physics (CWP), UCLA. 
• Biografia d'Emmy Noether a Biographies of Women Mathematicians, Agnes Scott College, Geòrgia, EUA. 
• O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F., Biografia d'Emmy Noether a l'Arxiu MacTutor d'Història de les Matemàtiques, Universitat de Saint Andrews, Escòcia.