El 30 de maig de 1431 moria Joana d'Arc. La donzella d'Orleans, heroïna nacional i santa patrona de França, havia unit el país en un moment crític i havia donat un gir decisiu a la guerra dels Cent Anys. Després de convèncer el rei Carles VII que tenia la missió divina de salvar França, Joana d'Arc va ser acusada de bruixeria i heretgia per un tribunal eclesiàstic i cremada a la plaça del mercat vell de Rouen.
S’explica que tenia tretze anys quan va començar a sentir les primeres veus. Primer la de sant Miquel, protector del reialme de França. Després les de santa Caterina d’Alexandria i santa Margarida d’Antioquia. Sembla que les veus la instaven, dues o tres vegades per setmana, a presentar-se davant del delfí Carles —futur Carles VII— i comunicar-li que ella —una jove procedent d’una família humil i religiosa de Domrémy— era capaç d’aixecar el setge d’Orleans, un punt estratègic per fer-se amb el domini de les terres del Loira.
Per entendre el missatge de les veus, abans cal entendre el context polític del moment. I és que la França on va néixer i créixer Joana d’Arc, a la primeria del segle XV, era un vesper de tensions. A les hostilitats entre els autòctons i els anglesos invasors, s’hi afegia la divisió dels primers en faccions: armanyaguesos (al voltant del delfí Carles) i borgonyons (que feien pinya al voltant de Felip, germà del desaparegut duc de Borgonya). Un vesper que va generar un rosari de lluites i treves que els historiadors agrupen en la guerra dels Cent Anys i que va fer avançar i recular les zones d’influència de les diverses faccions per la força de les armes i aliances. En el moment en què Joana va començar a sentir les veus, Orleans —el bastió més important que restava al feble delfí Carles— estava assetjat pels anglesos.
Quan Joana va visitar el cap de les tropes armanyagueses, Robert de Baudricourt, al nord de Domrémy, per explicar-li la missió que li profetitzaven les veus, el comandant va enviar-la educadament a casa. Joana, però, va tenir temps de fer una predicció secreta sobre el devenir immediat de la guerra a Baudricourt. Un any més tard, quan la jove va reiterar la seva petició d’entrevistar-se amb Carles, el militar la va recordar i, vist que la predicció s’havia complert, ja no l’envià a casa. Al contrari, li va oferir una escorta de sis homes per anar a Chinon, la ciutat on residia el delfí, i una carta de presentació.
Va ser per fer el viatge fins a Chinon que Joana va decidir adoptar, també per ordre de Déu, una vestimenta masculina. Una sàvia mesura, tenint en compte que havien de passar per diverses viles clarament hostils a la causa del delfí i que la llegenda d’una dona que el volia salvar ja havia començat a circular. La discreció i la prudència li van permetre arribar sense entrebancs al santuari cavaller de Santa Caterina de Fierbois, prop de Chinon. Des d’allí, Joana va enviar una carta a Carles demanant-li audiència. Va esperar-ne la resposta tot resant. La contesta no va trigar a arribar. La recomanació de Baudricourt havia fet efecte. Però el delfí, prudent, volia posar a prova aquella noieta que invocava veus i consells divins. Si volia alguna cosa, s’ho havia de guanyar. I va decidir muntar una petita pantomima. Joana, però, no va caure en la trampa.
Quan la jove va entrar a Chinon, va apropar-se tot rient a qui ocupava el setial del futur Carles VII i li va dir: “Vós sou un bon home, però no aquell a qui vinc a veure”. Tot seguit, va acostar-se al delfí, disfressat per passar desapercebut entre els cortesans, es va agenollar al seu davant i li va besar la mà. Després, va aixecar-se, va acostar la boca a l’oïda de Carles i va murmurar-li unes paraules que farien prou efecte perquè, amb la cara transmutada, el delfí se l’endugués a una altra sala per parlar-hi una estona. La segona part de la revàlida va consistir en tres setmanes d’interrogatoris, durant les quals teòlegs, advocats i altres membres influents de la cort li posaren paranys dels quals ella va escapolir-se amb habilitat. Com quan li van preguntar en quin idioma li parlaven les veus i va respondre que en un de millor del que parlava l’interrogador. També el seu presumpte analfabetisme va ser posat en relleu. Sobre això, Joana va dir: “No sé distingir la A de la B, però Déu m’envia per a una altra tasca: trencar el setge d’Orleans”.
Probablement el que més va impressionar els cortesans va ser quan Carles va oferir-li una espasa i ella la va rebutjar adduint que les veus li havien anunciat que rere l’altar del monestir de Santa Caterina de Fierbois n’hi havia una d’enterrada. Els emissaris van trobar-la. La crònica dels fets explica que l’arma estava completament rovellada, però que quan Joana va prendre-la, va brillar. Després d’aquest episodi, la donzella va marxar de Chinon en direcció a Orleans amb el grau de capitana, amb quatre mil homes a les seves ordres, i dos oficials per a la seva protecció.
Orleans s’anava debilitant dia rere dia. La pressió de l’aliança angloborgonyona començava a ser insostenible. I aleshores va arribar el miracle. Una tropa de quatre mil homes capitanejada per una jove amb una armadura que li havia regalat el delfí i un estendard blanc brodat amb els noms de Josep i Maria. Una tropa que aixecava la moral dels soldats i que aconseguia reforços per allà on passava, i que va aconseguir que el cap suprem de les tropes que defensaven la ciutat, Jean d’Orleans, conegut com el bastard, seguís el seu consell: atacar els anglesos pel flanc més difícil i més inesperat.
Ella va decidir convertir una escaramussa a l’extrem sud del pont que travessava el Loira, en un atac que va capgirar completament la situació. Just després de fer embarcar un contingent important de tropes cap a l’altre costat del riu, un canvi tan inesperat com miraculós de la direcció del vent, els va permetre obrir-se pas fins a la ciutat. La truita s’havia girat. Els assetjadors, aleshores tancats i aïllats en les fortificacions que envoltaven Orleans, van esdevenir els assetjats.
L’atac definitiu a una d’aquestes fortificacions, com tots fet a base d’escales i sota una pluja de fletxes, va dur Joana a la llegenda. Després de resar, es va incorporar a l’atac fent costat als seus homes. En intentar grimpar per una escala, però, va ser ferida per un arquer. Això va provocar la reacció irada de la seva tropa que, l’endemà, acabaria la feina. No va ser aquest l’únic cop en què Joana va ser tocada. Durant la recuperació posterior de la resta de places fortificades al llarg del Loira, en concret a Jargeau, s’explica que una pedra va colpejar el casc de la noia i la va fer caure a terra. Ella va aixecar-se ràpidament i va enarborar l’estendard, provocant l’entusiasme dels seus soldats que, literalment, van arrasar l’enemic. Segons declararia ella després: “Jo només em limitava a encoratjar les tropes. Mai no vaig matar un home”. Per això portava l’estendard, per no haver d’emprar l’espasa.
Un cop alliberat Orleans i altres places fortes de la riba del Loira —Patay va ser la darrera, amb una batalla que va marcar la rendició definitiva dels anglesos—, s’explica que Joana va tornar a sentir les veus. En aquesta ocasió, li van manar que propiciés la coronació del delfí com a rei de França a la catedral de Reims, el lloc de consagració oficial dels monarques. El principal obstacle era que aquesta vila, com bona part del camí que hi duia, estava en poder dels borgonyons. Malgrat això, Joana va convèncer el delfí d’emprendre la chevauchée (cavalcada).
Per sort, la fama dels soldats armanyaguesos, en especial els de les tropes de Joana, els precedia i fins a Troyes, al nord-est de França, cap de les poblacions no va gosar oferir la més mínima resistència. Però Troyes, igual que Orleans, tenia una importància estratègica i al delfí se li presentaren dues opcions: posar en setge la ciutat i després seguir fins a Reims, tal com aconsellaven les veus de Joana, o canviar d’estratègia, com li recomanaven els nobles. En aquell moment, a causa de la influència que la joveneta tenia sobre el delfí, la noblesa havia perdut poder i començava a veure la donzella d’Orleans com una amenaça. A les portes de Troyes, l’entorn més pròxim del delfí encara van intentar convèncer-lo d’endur-se els exèrcits armanyaguesos cap a Normandia a lluitar contra els anglesos i posposar la coronació a Reims. Joana, però, estava convençuda que la coronació era imprescindible per fer davallar l’autoritat, el suport i el poder de l’aliança angloborgonyona.
Després d’uns dies d’indecisió, al llarg dels quals la ciutat es dividia entre els que estaven disposats a aguantar i els qui tremolaven davant de l’arribada de l’Exèrcit reial i les dures conseqüències d’un possible setge, l’encara delfí va optar per fer cas a Joana. Va comunicar a Troyes les seves intencions i els borgonyons, tot i no rendir-se, van permetre que el futur rei entrés a la vila sense presentar batalla. Després de superar el darrer escull, el camí cap a Reims era lliure. La ciutat esperava ansiosa la comitiva reial per sotmetre’s al nou monarca i preparar les fastuoses cerimònies de la coronació. El delfí, finalment, seria coronat rei. Carles passava a ser Carles VII de la mà d’una noieta anomenada Joana.
Amb la coronació de Reims, en teoria la donzella d’Orleans havia acabat la missió que li anunciaven les veus. Però era clar que només amb París en mans dels armanyaguesos, Carles VII podria exercir veritablement de rei de França. Per això, Joana va marxar cap a la capital amb les seves tropes. La paradoxa va ser que, mentre la jove decidia atacar París, el rei s’inclinava per posar fre a la campanya militar i intentar acostar posicions amb els borgonyons. Considerava que per legitimar el seu poder necessitava harmonitzar les relacions amb els nobles i signar la pau amb els borgonyons, i així afrontar amb més força l’expulsió definitiva dels anglesos del seu reialme. Optar per la via del pactisme significava, però, que Joana li feia nosa.
Probablement, les veus en cap moment havien advertit la donzella que el rei l’acabaria marginant i negant-li el pa i la sal en les futures campanyes, ni que insistiria a retirar-la en un convent, ni que els seus homes farien circular el rumor que l’únic que buscava Joana era enriquir-se. Tampoc no li deurien haver advertit que seria capturada pels anglesos a la vila de Compiègne i que Carles VII, probablement assessorat per la noblesa, es desentendria del seu alliberament.
Jeanne d'Arc est interrogée par le cardinal de Winchester dans sa prison,
(1824) de Paul Delaroche al Musée des Beaux-Arts de Rouen
Abandonada, doncs, pel rei que havia enaltit, Joana va acabar el seu particular tour de France la nit de Nadal del 1340, a la presó de Rouen. Allà va passar a mans de la Inquisició, i més concretament sota la tutela del bisbe de Beauvais, Pierre Cauchon. Privada d’escorta, la donzella es va veure contínuament assetjada pels vigilants. Altres maneres d’humiliar-la van ser l’examen mèdic de la testadora Anna Bavon per certificar-ne la seva virginitat o les preguntes insidioses que buscaven dur-la cap a un únic destí: la mort. A les autoritats eclesiàstiques les exasperava aquesta joveneta que afirmava ser una enviada de Déu, la titllaven d’apòstata per haver-se tallat el cabell i haver-se vestit d’home, i la consideraven un personatge perillós que es regia per forces ocultes, en referència a les veus. La donzella sabia que tenia mala peça al teler, però així i tot suportava estoicament els interrogatoris i replicava amb duresa quan ho trobava convenient. El bisbe Cauchon no es donaria per vençut fins que la veiés consumir-se a la foguera.
Això succeiria el 30 de maig del 1431 a la plaça del vell mercat de Rouen. Davant d’uns milers de persones, Joana, tota vestida de blanc, es va haver de sentir un sarcàstic: “Vés en pau. L’Església ja no et pot protegir més”. Mentre anava de camí cap a la pira, la donzella va demanar poder veure una creu mentre el foc la cremés. Tothom semblava tenir pressa per acabar. Un crit anònim de: “Sacerdot! Ens deixaràs acabar la feina abans de l’hora de sopar?” va precipitar encara més els fets. El foc va consumir el cos de la donzella d’Orleans que, amb un darrer crit de “Jesús”, va entrar en la llegenda.
Amb aquesta sentència, l’Església es va treure de sobre una heretge incòmoda. Els anglesos, per la seva banda, també van respirar tranquils. Havien consumat la seva venjança sobre una noieta de dinou anys que els havia fet perdre la primera possibilitat de construir un imperi.
Malgrat el trist final de Joana, els seus objectius es van complir. Carles VII va aconseguir sis anys més tard entrar a París després d’una de les treves amb els rivals borgonyons que li van permetre signar el tractat d’Arràs que unificava els dos regnes per poder foragitar els britànics del continent. Seria aleshores quan el rei francès promouria la revisió del procés contra Joana. Era de justícia. Segurament influït pel tarannà de la donzella, Carles VII va fer un gir radical a les seves forces armades, deixant de dependre dels seus senyors feudals i creant un exèrcit propi i permanent. Una mesura que, al final, resultaria clau per consolidar primer França com a estat i després la monarquia absoluta.
UN DECÀLEG DE MISTERIS:
I. Data de naixement. Deduïda a partir de les seves declaracions en el procés i obtinguda per resta matemàtica a partir de frases com “fa x anys, quan en tenia tretze”. Per això, segons el text triat, la data balla entre el 1407 i el 1412.
II. Nom. Aquí tot hauria de ser més clar. Doncs no. Ella repeteix durant el seu procés que al poble li deien Jehannette i a França Jehanne. No diu res dels seus cognoms. Hi ha qui especula que pugui ser adoptada. Un altre dels rumor que corre és que sigui filla de Lluís d’Orleans, el germà assassinat del delfí Carles VII.
III. Veus. Declara haver-les començat a sentir als tretze anys. Mèdicament, podria atribuir-se a al·lucinacions, a algun tipus d’esquizofrènia o a problemes mentals. També es pot imputar a algun tipus d’obsessió causada per l’entorn religiós de la seva família i l’assistència regular a misses. Sembla descartable que mentís. L’enigma per descobrir continua sent l’acompliment dels pronòstics.
IV. Vestit. Aquí sembla no haver-hi massa misteri. La raó era aparentment pràctica: posar dificultats a una possible violació, tant en el camí fins a Chinon com una vegada a la presó de Rouen.
V. Espasa. Segons la llegenda, quan el delfí mana fer-li l’armadura, li ofereix una espasa que ella rebutja. Diu que darrere l’altar del monestir de Santa Caterina de Fierbois n’hi ha una enterrada. Els emissaris la troben completament rovellada, però, quan ella l’agafa, esdevé nova i brillant. Es trencarà en la seva darrera victòria i Joana perdrà la bona sort.
VI. Intel·ligència. Misteriosa perquè hom coincideix en la “manca de lletres”. Els seus documents estan signats amb una creu. Tot i això, és remarcalbe la seva habilitat estratègica i dialèctica.
VII. Premonicions. Un exemple: quan la recullen ferida per darrer cop, ella diu que les veus ja l’han avisada, i li han dit, a més, que no serà res greu.
VIII. Execució. Alguns presents afirmen haver vist Jesús a la plaça enduent-se l’ànima de Joana. D’altres, que aquesta sortí del cos en forma de colom. Fins i tot juren haver vist, en el darrer moment, entre el fum, la suplantació per un cadàver. Tot i que hi ha qui jura que els soldats van reclamar veure la morta, òbviament carbonitzada, abans que la llencessin al Sena.
IX. Relíquies. Un bocal amb bocins d’os amb un tros de roba apareix en una farmàcia de París el 1867 i permet a l’arquebisbat de Tours promoure la beatificació, convençuts que es tracta de les restes de Joana. El 2007, un estudi científic de Philippe Charlier permet associar-les a una mòmia egípcia, i explica, a més, que l’os de gat que les acompanya no prové del que els botxins cremaven viu a la pira de les bruixes, sinó d’un embalsamament.
X. Resurrecció. Diverses dones pretenen ser, els anys posteriors, Joana. Cinc anys més tard, apareix la més famosa: Jeanne des Armoises. Serà reconeguda pels germans de Joana i declararà ser filla de Lluís d’Orleans. Però una audiència amb el mateix Carles VII, a qui no pot repetir allò que li digué en privat, posa fi a la suposada farsa.
(...)
Va ser després de la signatura del tractat d’Arràs, amb els anglesos reclosos a Calais, quan Carles VII va decidir promoure la revisió del procés contra Joana, segurament amb ganes de mostrar-se més francès que ningú i per desmentir les crítiques que l’acusaven de passivitat interessada. Posteriorment, el papa Calixt III, com a màxima autoritat eclesiàstica, puig que el procés havia estat religiós, va encetar-ne la revisió el 1455. Poc més d’un any per constatar les irregularitats dels inquisidors i rehabilitar la donzella d’Orleans el 7 de juliol del 1456, quan ella hauria tingut just quaranta-quatre anys.
Més hagué d’esperar Joana —coneguda com Joana d’Arc des del 1576 gràcies a un poema anònim que la batejà— per veure proclamada la seva santedat. En concret, fins a la primeria del segle XX, quan el papa Pius X la va beatificar el 18 d’abril del 1909, basant-se en un miracle tan poc convencional com haver “salvat França”. A partir d’aleshores, els reconeixements li van ploure. El 1920 va ser canonitzada per Benet XV i el 1922 França va triar-la com a patrona nacional.
FONT:
'Joana d’Arc, l’heroïna d’Orleans' publicat al número 76 de la revista SÀPIENS
BIBLIOGRAFIA:
• BORDONOVE, Georges. Jeanne d'Arc et la Guerre de Cent ans (en anglès). Pygmalion/Gérard Watelet, 1994, p. 91. ISBN 2857044364.
• COLLIER, Martin. Changing Times 1066-1500 . Heinemann, 2003, p. 36.ISBN 0435313347.
• CURRY, Anne. The Hundred Years' War 1337-1453 Taylor & Francis, 2003. ISBN 0203487338.
• PERNOUD, Regine; CLIN, Marie-Veronique. Joan of Arc: Her Story Palgrave Macmillan, 1999. ISBN 0312227302.
• HENRY, Jean François. L'Unique et vraie Jeanne d'Arc (en anglès). Nouvelles éditions latines, 1965, p. 184.
VEURE TAMBÉ:
PUBLICAT:
